La reunió de dimarts entre el president, Quim Torra, i l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha deixat a sobre de la taula una oportunitat d'aprovació dels pressupostos de la Generalitat i de la capital catalana que ambdues parts haurien d'aprofitar després de l'oferta pública de Colau. En síntesi, la proposta de la primera edil municipal consisteix en un intercanvi de suports en el Parlament i en el consistori de la capital catalana, tenint en compte que en ambdues administracions els respectius equips de govern no tenen prou majoria per tirar-los endavant sense suports externs.
Colau ha fet un pas endavant i cal agafar-li la paraula, encara que les últimes experiències són més aviat frustrants per al Govern, ja que el vicepresident Pere Aragonès ja ho va intentar l'any passat i va rebre carbassa, malgrat que els comptes públics eren imprescindibles per millorar tota una sèrie de serveis socials que no es van poder incrementar perquè els pressupostos no van tenir llum verda. De fet, els últims pressupostos catalans que es van aprovar van ser els del 2017 gràcies, sobretot, a una jugada tàctica del president Puigdemont que els va vincular a una moció de confiança i va aconseguir el suport de la CUP. Però en els últims deu anys, en quatre ocasions han estat prorrogats.
En els quatre anys de mandat de Colau només en una ocasió ha aconseguit aprovar-los pel ple, encara que sí que els ha tret a través d'una moció de confiança en la qual ha estat impossible formar una majoria alternativa. En qualsevol cas, encara que ambdues administracions tenen necessitat d'aprovar-los, la situació de la Generalitat és més urgent i, a la pràctica, més difícil. Tant és així que Torra i Aragonès ho han d'intentar tant amb els comuns ―la història convida a l'escepticisme― com amb la CUP ―cal explorar els marges del seu nou full de ruta―.
Si amb cap de les dues formacions no és viable, quedarà el camí del PSC i que ja ha invocat Iceta. És un itinerari, aquest últim, ple d'espines. Però l'obligació de qualsevol governant és no tancar-se portes i explorar totes les opcions, també les aparentment impossibles, i els socialistes són en aquesta llista, si el que està en joc és la millora de la qualitat de vida dels seus ciutadans. El pitjor, sempre, és no aprovar-los.