Les primàries del Partit Popular han posat al descobert tantes costures trencades que ni la guanyadora se'n pot sentir satisfeta. Perquè, certament, ha guanyat la primera volta Soraya Sáenz de Santamaría. Però el seu avantatge respecte al segon classificat, Pablo Casado, és de poc més de 1.500 vots i, atès que María Dolores de Cospedal (tercera) i José Manuel García Margallo (quart) són enemics declarats de SSS, els vots que té en contra l'exvicepresidenta del govern espanyol poden malmetre la seva pírrica victòria al congrés que se celebrarà en un parell de setmanes.
Les primàries han posat al descobert dues coses més, cap de bona per al PP. En primer lloc, que és una organització de molts menys militants dels que havien propagat durant anys. Encara que és una anècdota, val la pena ressaltar-ho: al president d'Òmnium, Jordi Cuixart, el van votar el passat 16 de juny més socis que militants del PP han donat suport a Sáenz de Santamaría.
En segon lloc, el PP ha emergit de les primàries com una organització clarament de dretes ―el centrisme no apareix ni per guanyar vots―; sense musculatura per atreure votants que pot haver anat perdent per la corrupció o la inacció política, i, finalment, sotmesa a una lluita caïnita dels seus dirigents, molt superior a la que es podia pensar inicialment.
Encara que cap candidat no ha entrat públicament en el debat durant la campanya, des dels respectius equips s'ha especulat amb guerra de dossiers circulant amunt i avall, amb prou material per apartar de la cursa algun precandidat. Sigui o no sigui així, l'agressivitat de Casado defensant les seves opcions de cara al congrés demostra que, certament, la batalla no ha acabat.