La compareixença del president de la Generalitat, Salvador Illa, aquest dijous al Parlament per donar compte del seu Consell Executiu acabat de nomenar i de les polítiques del seu govern, ha servit per començar a conèixer quins són els eixos de la política catalana en aquesta nova etapa, en què, per primera vegada, el PSC ocupa l'executiu català en solitari. O, en tot cas, com diuen alguns dels seus crítics, en coalició amb Convergència i Unió, dels extints partits de la qual hi ha dos representants al nou Govern: Miquel Sàmper, ex CDC, al capdavant de la conselleria d'Empresa i Treball, i Ramon Espadaler, ex Unió Democràtica, conseller de Justícia i Qualitat Democràtica. Dos primers apunts: Illa és un parlamentari gris, però ni de bon tros dèbil. Supleix les qualitats que no té amb un vernís de polític realista, dialogant i complidor. El temps ho dirà. Com que no s'assembla a Pasqual Maragall per raons òbvies, se'l pot comparar amb José Montilla, l'altre dirigent del PSC que també va ocupar la presidència de la Generalitat. Si el lema d'aquest últim va ser Fets, no paraules, aviat Illa intentarà encunyar el de Fets i paraules. El seu moviment en el tema de l'ampliació de l'aeroport va en aquesta direcció.

Com sol succeir en aquesta mena de debats parlamentaris, qui controla el poder parteix amb avantatge. No va ser una excepció. Illa el va superar gairebé sense despentinar-se i va deixar clar que no era el seu antecessor, Pere Aragonès. I que amb tan sols uns quants diputats més i amb ofici polític es pot gestionar una disputa parlamentària, refredar les crítiques de l'oposició i centrar els temes que vol situar com a capitals a l'inici del seu mandat, més enllà de la qüestió del Prat. El nou finançament autonòmic i la seguretat figuren com a número u i dos de les seves prioritats. El primer, perquè sap que l'equilibri entre el que s'ha signat amb Esquerra i el govern de Pedro Sánchez no serà fàcil, i el segon, perquè intueix que serà un debat important els anys vinents i, en la mesura possible, vol separar-lo de la immigració, encara que també sap que no serà senzill.

Junts va optar per una intervenció agressiva, amb retrets als seus primers dies com a president —el viatge a Lanzarote per reunir-se amb Sánchez, l'absència a l'acte d'homenatge a les víctimes de l'atemptat del 2017 o el nomenament i la renúncia posterior del marit de la consellera Sílvia Paneque com a cap de gabinet seu— i la seva dependència del socialisme espanyol. Una intervenció, la d'Albert Batet, buscant el cos a cos, de la qual Illa es va desempallegar amb ofici parlamentari, recordant-li a l'exconvergent, i referint-se al president Jordi Pujol, que "ja fa 40 anys que algú va voler donar lliçons d'ètica i encara no hem escarmentat". Batet va esquivar el debat de l'aeroport, com si no fos cosa de Junts, i va desaprofitar l'oportunitat d'adoptar una posició forta i clara a favor de l'ampliació, cosa que sempre han defensat. Caldrà esperar que Carles Puigdemont pugui exercir de cap de l'oposició per veure un autèntic duel entre líders al Parlament, fet que no s'esdevindrà fins que el Tribunal Constitucional no corregeixi la interpretació que està fent el Tribunal Suprem de la llei d'amnistia.

Caldrà esperar que Carles Puigdemont pugui exercir de cap de l'oposició per veure un autèntic duel entre líders al Parlament

Poc interès van despertar les intervencions de Marta Vilalta, d'Esquerra, i Jéssica Albiach, dels Comuns. Ambdues representen dues formacions polítiques que són uns socis singulars. Hi són però no hi són. Donen suport, però sense que es noti. I esperen que, amb el temps, puguin entrar al Govern. A Catalunya i a Barcelona. Serà més fàcil la segona cosa que no pas la primera, donat que a la capital catalana Ernest Maragall ja es va apartar per facilitar l'acostament al batlle Jaume Collboni i Ada Colau potser no trigarà gaire a fer el mateix. Qui ho tenia més difícil era Vilalta, que va optar per una intervenció light i sense risc, cosa normal en un partit que, en aquests moments, no té cap rumb.

Un petit apunt per a la diputada Sílvia Orriols, d'Aliança Catalana. L'extremista de Ripoll puja a l'hemicicle amb la lliçó ben apresa i sobre un patró toca sempre els mateixos elements: immigració, inseguretat, esquerranisme-comunisme, Catalunya i Espanya. El seu discurs és indiscutiblement populista i també preocupant. Com ho és el de l'Agrupació Nacional de Marine Le Pen a França o el de Giorgia Meloni a Itàlia. Però s'ha anat obrint camí als països veïns. Aquí, a Catalunya, no sabem què passarà. Però la seva demagògia anirà calant si no es dona resposta als problemes que ella planteja.