De vegades, l'atzar produeix situacions certament sorprenents. Escolto a la ràdio que el president del Partit Popular, Pablo Casado, encara de gira de presentació per tot Espanya, considera en un acte celebrat a Brussel·les que la Diada de l'11 de setembre és "una festa xenòfoba". I ho diu sense immutar-se. No sent conscient que la Diada és, en qualsevol cas, la festa nacional de Catalunya, i que l'únic que fa amb aquestes declaracions és demostrar una gran ignorància. Què passaria si el president Quim Torra o el vicepresident Pere Aragonès titllessin la festivitat del 12 d'octubre de festa xenòfoba? En el seu cas, Casado ha de ser més prudent, ja que no es poden anar dient barbaritats pels micròfons quan es té el terra de vidre. Serà que, al final, no només li van regalar el màster (cas que, per cert, encara roman als jutjats, sinó bona part dels seus estudis).

Escolto Casado sortint de la presó de Lledoners, on he tingut l'oportunitat de veure Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, implicats com el que més com a presidents aquests anys de la ANC i d'Òmnium en l'organització de les manifestacions que se celebren els 11 de setembre, i que han sorprès el món amb mobilitzacions excepcionals a partir de l'any 2012. Casado pot anar dient ximpleries per Espanya, presentant una Catalunya que no existeix i forçant la seva rivalitat amb Ciutadans i amb Albert Rivera, amb la violència que ells mateixos moltes vegades acaben generant. Aquest dimecres, sense anar més lluny, en l'acte que van celebrar en el Parc de la Ciutadella, i que va acabar amb un treballador de televisió de Telemadrid ferit després que un grup d'ultres confonguessin un adhesiu a la seva càmera amb un llaç groc. A això ha acabat portant Ciutadans la protesta de carrer: a la violència i a l'absurd.

Sànchez i Cuixart van convocar les manifestacions més multitudinàries i pacífiques que s'han celebrat a Europa en dècades, i són a presó provisional per uns fets exagerats i distorsionats davant la Conselleria d'Economia. I Casado parla impúdicament de la Diada com una festa xenòfoba. I sentint Casado recordo que Sànchez i Cuixart m'acaben d'insistir en la necessitat d'evitar la provocació, condemnar la violència i defensar les essències d'un moviment independentista que es pretén el més transversal possible. És la diferència entre dos líders que juguen a rebaixar la tensió, i els bombers piròmans que necessiten viure al mig de la tensió. El més curiós i sorprenent per a qualsevol demòcrata és que els dos primers són a la presó i els altres van pels mitjans de comunicació propagant mentides.