Només en aquest segle, quatre presidents de la Generalitat han intentat un procés d'acord amb Espanya per tal de millorar l'statu quo de Catalunya i donar una resposta al denominat conflicte català. Ho han fet, fins i tot, amb grans majories al Parlament, en algun cas, superiors als dos terços de la cambra legislativa, com va ser el cas del president Pasqual Maragall. En cap cas la resposta de l'Estat ha estat afirmativa, per una raó o una altra, i el que més s'ha apropat a un punt d'entesa va ser el projecte d'Estatut d'Autonomia aprovat pel Parlament de Catalunya el setembre del 2005. Després vindria, com és ben sabut, un autèntic via crucis: el text va ser convenientment retallat al Congrés dels Diputats, però igualment aprovat a la cambra baixa el març del 2006; més tard, votat en referèndum per la ciutadania el juny del mateix any; i finalment, el juny del 2010 el Tribunal Constitucional li va donar l'estocada de mort amb una sentència desproporcionada i injusta que, a la fi, va ser la primera foto del pòsit que havia deixat la mentalitat aznarista de tancar definitivament el debat sobre el futur de les autonomies.

Com que la memòria és fràgil, val la pena recordar que aquell text legislatiu va ser aprovat per 120 dels 135 diputats, una majoria absolutíssima que, no és sobrer dir-ho, tanmateix no va arribar ni a fer pessigolles a l'Estat. Van poder més els quinze parlamentaris en contra del Partit Popular, encapçalat llavors pel recentment traspassat Josep Piqué. Que aquest apunt serveixi per situar les coordenades exactes del debat que ara es pretén obrir, dues dècades després, amb el president Pere Aragonès: un acord de claredat que a Catalunya només té l'aval dels 33 diputats d'Esquerra Republicana i a Madrid no té suport de cap de les grans forces polítiques. Es pot argumentar que les majories sempre són volàtils i que els que avui hi estan en contra, demà hi poden estar a favor. L'experiència, tanmateix, demostra que aquest no és el camí més habitual, sinó que, en tot cas, és justament l'invers: els que van iniciar el trajecte es van anar donant de baixa a mesura que van observar els problemes que la seva posició política els ocasionava. No cal enrojolar ningú, però les hemeroteques hi són per repassar-les, no per fer veure que no han existit.

Dos presidents més van intentar, igual que Maragall, trobar una via d'acord amb Madrid per donar resposta a la demanda permanent de més autonomia per part de la societat catalana. D'allà sorgeix el procés iniciat per Artur Mas el 2012 i que es concretaria inicialment en la consulta no vinculant o procés participatiu del 9 de novembre de 2014, amb un suport molt majoritari al Parlament. Malgrat no ser vinculant, la reacció de l'Estat va ser fulminant i el fiscal general de l'Estat va presentar una querella per desobediència, prevaricació, malversació i usurpació de funcions contra el president Mas, la vicepresidenta Joana Ortega i la consellera d'Ensenyament Irene Rigau. Més tard s'hi afegiria el conseller de Presidència, Francesc Homs. Tots ells suportarien una condemna judicial i econòmica que pretenia ser un primer escarment a l'incipient moviment independentista.

El següent moviment d'un president de la Generalitat va ser el de Carles Puigdemont a partir de l'estiu del 2017, provant de pactar un referèndum d'independència amb l'estat espanyol sense aconseguir-ho. El Parlament validaria una pregunta i una data, la de l'1 d'octubre, també per majoria absoluta. El resultat final és de sobres conegut, però tant en aquest com en els altres dos casos, Estatut i consulta del 9-N, el procés s'ha posat en marxa amb un ampli consens a Catalunya. No és el cas de l'acord de claredat, que neix amb respiració assistida. Tampoc no és el punt intermedi entre els independentistes i els no independentistes. Entre els primers, s'han desmarcat tant Junts per Catalunya com la CUP i, entre els segons, ningú no ha fet un pas endavant, sinó que s'han negat a obrir un debat sobre el qual ja han advertit que estan radicalment en contra.

Suposo que és més fàcil —més barat, segur que sí— canviar la fracassada taula de diàleg per l'acord de claredat que anunciar un nou paquet d'inversions importants per pal·liar la sequera, que era el que s'esperava a la tornada dels dies de descans de Setmana Santa. També anuncis sobre l'imprescindible i urgent camí de reutilització de l'aigua, impulsant-ne la regeneració. Però, d'això, en sabem més aviat poca cosa.