Lluny del focus, Carles Puigdemont i Casamajó, president de la Generalitat des del 12 de gener del 2016, no ha canviat. O no ha canviat gaire. Perquè és obvi que l'exili a què l'ha obligat l'Estat espanyol per evitar la presó l'ha marcat per tota la vida. Ell, però, continua sent espontani, intuïtiu, proper, felí i, sobretot, líder, una característica que li reconeix tothom tret dels que no el coneixen. És convincent i està convençut. Segur i terrenal. No divaga en l'espai dels impossibles per més que se'l provi de presentar des del Consell de Ministres com si visqués a Matrix. Impressiona la dignitat amb què porta el càrrec del qual el va destituir inapropiadament el matí del 28 d'octubre Mariano Rajoy, una vegada el Senat el va facultar aprovant l'aplicació del 155 de la Constitució, i va oficialitzar la dissolució de l'autonomia catalana per la porta del darrere i amb el suport entusiasta de Ciutadans i els socialistes.

L'home intrèpid i agosarat que fa anar de cul l'Estat i que arrossega una maleta de rodes pels aeroports, com ho ha definit gràficament amb brillantor Antoni Puigvert, encarna avui, potser, una missió impossible. Però no ho ha estat sempre, la causa catalana? No era una missió impossible la presidència a l'exili de Josep Tarradellas durant més de 23 anys?

Quan a mitjans dels anys setanta vaig visitar el ja ancià president a Saint-Martin-le-Beau, al centre de França, a l'arrondissement de Tours, el vell lleó republicà era un home sense futur. Adolfo Suárez no havia mogut encara peça, les esquerres no havien guanyat a Catalunya les eleccions del 15 de juny de 1977 i Tarradellas era tan sols una carpeta, un dossier ple de pols a algun despatx oficial. La demanda del seu retorn no era encara majoritària a Catalunya. Però ell era allà, a una masia perduda del departament d'Indre-et-Loire, amb la seva esposa Maria Antònia Macià i la seva filla Montserrat, planificant un futur que només ell entreveia. Avui es pot concloure que si Tarradellas no hagués resistit a l'exili gairebé dues dècades i mitja, la Diputació General de Catalunya que patrocinava Juan Antonio Samaranch des de l'entitat provincial de Barcelona potser hagués tirat endavant, i, qui sap com s'haurien escrit aquests anys.

Però, ara com ara, ni Puigdemont és Tarradellas, ni Rajoy és Adolfo Suárez. A més, Tarradellas és en un moment donat la solució i Puigdemont és justament el problema d'un Estat els governants del qual han decidit esquivar la llei tot el que faci falta per preservar la seva unitat. Encara que l'objectiu obligui a violentar aquest organisme caspós que és el Consell d'Estat i que s'ha atrevit a clavar a Soraya i companyia una plantofada de campionat a compte de si el Parlament podia o no emprendre la investidura de Carles Puigdemont. Fins a quin punt deu ser evident que sí que podia dur-la a terme, que la legió d'advocats de l'estat que maneja SSS han estat refutats en camp propi. Vaja, perquè se'n facin una idea, el Consell d'Estat que diu que sí a tot el que li demana el govern espanyol ha exclamat un no rotund, incapaç de no posar-se vermell amb la iniciativa de la Moncloa.

Sobre Puigdemont s'escriuen desenes de mentides cada dia. Tot s'hi val per intentar denigrar-lo des de Madrid i també, en menor mesura, des de Barcelona. Curiosa paradoxa aquesta, un dels polítics més perseguits pels mitjans internacionals i en condicions d'escollir el diari o la televisió dels cinc continents en què vol parlar és diàriament vilipendiat per això que se'n diu "Madrid". Les fake news rivalitzen entre elles gairebé diàriament. Dues de les últimes: es publica primer en un diari ultra de Madrid que ha estat caçat "bevent xampany del car i sopant llagosta en un luxós restaurant de Brussel·les". Les televisions ho divulguen àmpliament i, esclar, no cal afegir-hi res més: l'espectador es quedarà amb una única idea, que s'està pegant bona vida. 

I la realitat? El restaurant es diu Carnivore, és al nord de la ciutat, a prop del mercat del peix, del metro de Santa Caterina i de la plaça amb el mateix nom. Té una bona qualificació de Tripadvisor i d'El Tenedor, dos prescriptors on els comensals puntuen al local. Fora hi ha un cartell indicant el preu del menú: dos plats i postres, 25 euros. Si un pren mitja llagosta a la planxa, el dinar surt per 28 euros. El propietari, que parla perfectament el castellà, t'ofereix una copa de cava català que no té a la carta, on només hi ha xampany francès. Aquesta llagosta i aquest "xampany del car" en un menú de 28 euros per a qui el vulgui prendre. Aquest era el gran luxe que explicaven àmpliament les televisions espanyoles.

Una altra fake news. Es publica coincidint amb el viatge d'una mica més de 24 hores d'aquesta setmana a Copenhaguen que a la capital danesa no s'ha desplaçat a veure'l ni el seu germà petit, que resideix a Dinamarca, a poques hores de cotxe de la ciutat. Mentida. Cap germà de Puigdemont no viu a Dinamarca, però la qüestió està a presentar-lo com un pròfug del qual a més no vol saber-ne res ni la seva família. No es pot estar desmentint-ho tot, és clar. Però en aquesta guerra informativa és obvi que l'Estat té un relat que busca la seva destrucció. Política però també personal.

Puigdemont abandona el restaurant al seu senzill vehicle amb el seu inseparable Josep Maria Matamala i el mosso que l'acompanya. Fora, un home jove, prim, mitjana estatura, amb barba d'uns dies, fa discretament fotos amb un mòbil. Aparentment, no a ell, sinó al seu company de taula. Quan aquest treu el telèfon per intentar fotografiar-lo, es posa ràpidament la caputxa de l'anorac, amaga el rostre, es gira i surt corrents. Una altra escena habitual.