Una manera d'analitzar les campanyes electorals i saber qui és el candidat a batre és fixar-se en qui és el principal receptor dels dards que es llancen entre els aspirants. Normalment, aquest paper central acostuma a quedar-se'l qui ostenta el poder, el president a desallotjar pels partits de l'oposició. Pedro Sánchez, en el cas de les anteriors eleccions espanyoles, o Ada Colau, en les municipals d'ara fa un any. En el cas de les eleccions catalanes del proper 12 de maig no és exactament així. En part, perquè qui ocupa la Generalitat no va ser el guanyador dels comicis del 2021 —la victòria va correspondre a Salvador Illa, encara que no va aconseguir suports per a la seva investidura—, però també perquè, sigui quin sigui el resultat final, el referent de Carles Puigdemont a la campanya i la simbologia de l'exili des del 2017, almenys per a una part important de l'independentisme, ho distorsiona tot. Almenys, ara per ara.

Aquesta campanya va, ara per ara, sobretot de si Puigdemont guanya o perd, i aquest no era el frame imaginable quan el president Aragonès va convocar eleccions, sorprenentment, el 13 de març passat. Això no vol dir que el president a l'exili tingui una campanya fàcil, perquè els adversaris també juguen i tenen cartes importants a desplegar. Illa conserva el punch del guanyador de les últimes eleccions municipals i espanyoles, que van ser especialment satisfactòries per al PSC. Totes les enquestes sense excepció li concedeixen la primera posició, encara que ensopega amb dificultats per col·locar el quatre —els 40 diputats— com a primer dígit del nombre d'escons. Esquerra, per la seva part, disposa de la maquinària de la Generalitat, que si era una arma electoral molt potent per a Pujol, Maragall o Mas, òbviament també ho és per a Aragonès. Això, per no parlar de la seva estructura municipal i del fet de disposar d'un partit greixat per als embats electorals.

Aquesta campanya va, ara per ara, de si Puigdemont guanya o perd, i aquest no era el 'frame' imaginable quan Aragonès va convocar eleccions sorprenentment

Tan sols aquest dimarts, llegeixo els següents titulars en diferents mitjans: "Vilagrà [la consellera de Presidència] atribueix a Puigdemont falta de propostes per la seva negativa a debatre amb Aragonès". "Retret d'Aragonès a Puigdemont: 'Fa 10 mesos deien que negociar era trair el país i ara ho fan'". "El PSC dispara contra Puigdemont: 'Catalunya ja ha superat els personalismes'". O aquest últim: "La CUP celebra la tornada de Puigdemont [es refereix a l'anunci del seu retorn], però adverteix que la independència no depèn d'això". "Alejandro Fernández acusa Puigdemont de parlar només de 'les seves mogudes' i rebutja parlar amb Junts: 'És de Barri Sèsam'". O l'últim post de Carlos Carrizosa de Cs amb el cartell electoral en què demana detenir Sánchez i Puigdemont. En trobaríem més, però amb aquests és necessari i més que suficient per fer-se'n una idea.

El més sorprenent és el del PSC, perquè mereixeria tot un debat sobre els personalismes versus els lideratges, ja que moltes vegades no van tan separats. O potser el lideratge de Pasqual Maragall no es nodria d'un fort personalisme? Si no, com s'entén, primer, la disputa de l'expresident i exalcalde de Barcelona i, després, la seva ruptura amb el PSC? Un altre exemple: ningú no encarna en la política espanyola una dosi més gran de personalisme que Pedro Sánchez. Fins i tot el seu antecessor, Felipe González, l'ha acusat de no tenir un projecte nacional i de carregar-se el partit. El cert és que al costat de Pedro Sánchez, i pel que fa a personalismes, tots són, si més no, uns pobres forasters.