Encara que no hi ha cap informació, ja que com va passar en el referèndum de l'1 d'octubre de 2017, la comunicació està encapsulada i a l'abast de molt poques persones —dubto que siguin un nombre superior als dits d'una mà—, el més probable és que Carles Puigdemont ja sigui a hores d'ara a Catalunya. Que hagi travessat la frontera. Sense el seu mòbil i en espera que passin les hores per acudir el matí d'aquest dijous a l'acte convocat al passeig de Lluís Companys de Barcelona pel Consell de la República i les entitats independentistes, així com Junts per Catalunya i la CUP, per rebre'l i acompanyar-lo al Parlament per assistir a la investidura del socialista Salvador Illa. Feia temps que no es vivia tanta tensió política i policial davant d'una jornada que posa en relleu l'excepcionalitat d'un estat de la Unió Europea, on el Parlament aprova una llei d'amnistia i els jutges del Tribunal Suprem fan el que els dona la gana, infringint l'ordenament jurídic i donant un cop de puny sobre la taula: aquí, manem nosaltres.
El desplegament policial dels Mossos per detenir-lo i impedir que Carles Puigdemont accedeixi al Parlament serà important. Crida l'atenció aquesta pruïja policial, ja que parlem d'un president que en condicions normals ja tindria aplicada l'amnistia i entraria i sortiria sense cap por de perdre la llibertat. La policia catalana ha establert un perímetre de seguretat perquè no se li escapi res i poder detenir-lo tan bon punt acabi l'acte del passeig de Lluís Companys. En qualsevol cas, de cap manera no volen que entri al Parlament. Es pot pensar que hi haurà una proporcionalitat en l'actuació policial i que s'evitaran situacions extremes. La imatge d'una detenció per la força acompanyat pel president del Parlament, Josep Rull, i els grups parlamentaris de Junts i de la CUP —Esquerra no ha concretat quin serà el comportament dels seus diputats, ni tampoc si hi serà present el president de la Generalitat en funcions, Pere Aragonès— seria un llast històric per a la policia catalana.
Es pot pensar que hi haurà una proporcionalitat en l'actuació policial i que s'evitaran situacions extremes
En qualsevol cas, si Puigdemont és detingut i no pot entrar al Parlament, no hi haurà sessió d'investidura, que hauria de començar a les 10 del matí. Això està clar i ha anat agafant forma com un fet segur a mesura que anaven passant les hores. El candidat a la presidència, el socialista Salvador Illa, ja treballa amb aquest guió i des d'aquest punt de vista no sembla que hi hagi d'haver més problemes, ni cap exigència per la seva part que es mantingui sigui com sigui la convocatòria. Però és evident que els agents de paisà que pretenguin detenir el president a l'exili tampoc ho tindran tan fàcil, ja que, a més dels diputats que l'acompanyin, hi haurà els alcaldes amb la vara de comandament que responguin a la crida de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI), que agrupa uns 700 consistoris, perquè acudeixen a la recepció de Puigdemont. Molt pes polític perquè els Mossos vulguin exercir la força davant de les càmeres de televisió.
S'entrarà en un terreny lamentablement molt conegut, perquè l'independentisme ja l'ha viscut en el passat, i que no deixa de ser un exemple que la repressió continua sent-hi, més enllà de discursos interessats que parlen d'una política de reconciliació. Res d'això no s'ajusta a la realitat i l'exemple més clar serà la detenció i posada a disposició judicial del president a l'exili. Això passarà d'aquí a poques hores, igual que el seu trasllat primer a la Ciutat de la Justícia, a l'Hospitalet, i, més tard, a Madrid en un furgó policial per ingressar a la presó d'Estremera o de Soto del Real. Algú hauria de preguntar a Pedro Sánchez i als que consenten que això pugui passar que expliquin en què consisteix exactament la reconciliació o, una cosa molt més senzilla, l'aplicació de la llei.
Quan una agència de notícies del prestigi internacional de Reuters parla d'una detenció dramàtica de Puigdemont és que els mitjans estrangers saben llegir molt millor la realitat que la gran majoria dels de Madrid i molts de Barcelona. Una cosa que no ha estat una excepció des del 2017, tret de moments molt comptats, quan Sánchez ha necessitat rebaixar la tensió amb el president a l'exili i a Barcelona han rebaixat la seva malvolença per satisfer la Moncloa.