Passaven uns minuts d'un quart de nou de la nit quan la tecnologia audiovisual ens va oferir la que és, sens dubte, la imatge d'aquesta arrencada de campanya: Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, des de faristols diferents de Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, protagonitzant simultàniament un míting electoral. Els socis de govern entre principis de gener de 2016 i octubre de 2017, quan es va amputar a Catalunya la seva autonomia a través del 155 i Puigdemont es va exiliar a Brussel·les i Junqueras va ingressar a la presó; el president i el vicepresident d'aquella etapa, a sobre d'un escenari demanant un des de Reus i l'altre des de Badalona la mobilització més important de l'independentisme el proper 14 de febrer i el vot per a les seves respectives formacions polítiques.

Tot això el dia que va sortir l'enquesta del CEO -Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat- que va caure com un obús al mig de la incipient campanya: l'efecte Illa és menor que l'efecte Arrimadas, per més que l'exministre parli i parli que es presentarà a la investidura si guanya. La victòria el 14-F se la disputen, ara com ara, Esquerra i Junts i qui sigui capaç de mobilitzar el seu electorat de l'abstenció en una proporció més gran s'acabarà portant el gat a l'aigua i l'independentisme superarà el 50% dels vots i dependrà dels partits que això acabi tenint algun efecte.

També va ser aquesta la jornada en què ja hem sabut d'una manera definitiva que el dia de la votació serà el 14-F com el TSJC ha volgut i, casualment, el PSC també. L'enquesta del CEO demostra que no hi havia por electoral de l'independentisme per ajornar les eleccions al 30 de maig sinó responsabilitat per no disparar les xifres del coronavirus i provocar una situació de col·lapse als hospitals i a les UCI. Esperem que no passi res i si no és així que els responsables no quedin impunes.

La sortida provisional de la presó dels presos polítics i la participació d'alguns d'ells a la campanya -Junqueras i Raül Romeva a Badalona i Jordi Turull i Josep Rull a Reus- no ha de tapar l'anomalia de la seva situació, la injustícia de la seva sentència i la repressió que se'ls aplica a diferència dels presos comuns. El tercer grau que se'ls ha concedit d'acord amb la reglamentació penitenciària serà impugnat molt aviat per la Fiscalia i veurem el temps que tarden a ser retornats a la presó de Lledoners o a la de Puig de les Basses. L'Estat espanyol no falla mai, ni respecta drets, ni tampoc el compliment de les seves pròpies lleis, que sempre són reinterpretades quan els afectats són del moviment independentista. Els presos van entrar en campanya, sí. Amb una llibertat amb data de caducitat però amb una energia impròpia dels qui ja fa bastant més de mil dies que dormen a la cel·la d'una presó.

L'entrada en campanya de Puigdemont i Junqueras confronta en primera persona les dues estratègies dels dos partits independentistes que es disputen la victòria. Encara que en el cas de Junqueras no encapçala cap llista, és obvi que es dibuixaran en els propers dies dos tipus de debats: Puigdemont i Junqueras d'una banda i Laura Borràs i Pere Aragonès per una altra. L'entrada en escena de l'artilleria pesada incorpora a més del debat de gestió de govern i pandèmia, emocions i estratègies, el factor Madrid i la manera de relacionar-se amb la Moncloa. Llàstima que el que Puigdemont i Junqueras es diuen per llibres, en articles, en entrevistes o en mítings no ho confrontin en un autèntic cara a cara, no amb les noves tecnologies i a través d'un streaming, amb cada un d'ells parlant per als seus.