Carles Puigdemont i Oriol Junqueras es reuniran aquest dijous a Waterloo, acompanyats dels seus respectius números dos, Jordi Turull i Elisenda Alemany, en ple envit dels seus respectius partits als socialistes. Serà la primera cita d'ençà que Junqueras va retornar fa unes setmanes a la presidència d'Esquerra Republicana i després que dissabte passat, al consell nacional del partit, exposés la cursa d'obstacles que tenia al davant el Govern de Salvador Illa si volia tirar endavant els pressupostos de la Generalitat. Tant és així que, en aquests moments, la consellera d'Economia, Alícia Romero, ha començat a verbalitzar que no tindria pressupostos i que no per això s'acaba el món. Més enllà dels comptes de la Generalitat i del moment de greu crisi política entre el PSOE i Junts, hi ha una qüestió més de fons que és nuclear: Puigdemont i Junqueras seran capaços de recosir tantes coses trencades aquests últims anys i de plantejar-se un nou inici? O, per contra, més enllà d'una foto interessant i d'unes declaracions per sortir del pas, el camí que podrien recórrer és intransitable?
La reunió es fa a iniciativa de Junqueras, que va ser qui també la va tenir en la que van celebrar el mes de juliol passat. Aquella cita va servir perquè es trobessin per primera vegada des de la declaració d'independència al Parlament el 27 d'octubre del 2017 i, des d'aleshores, han mantingut periòdicament el contacte a través del mòbil. Evidentment, entre ells no hi ha un clima d'amistat, però sí de respecte, i tenen al davant, si volen, una pista per la qual poden córrer. Tots dos necessiten poder fer palès que entre les seves formacions no hi ha cap guerra civil i que s'ha girat full d'aquella etapa. De fet, a Junts hi ha més enuig amb Marta Rovira —al paquet també hi van Pere Aragonès, Marta Vilalta o Sergi Sabrià— que no pas amb Junqueras, ja que a la primera se la fa responsable d'haver lliurat la presidència a Salvador Illa i d'haver-se negat a construir cap pont amb Junts després dels resultats electorals del mes de maig passat, que van desembocar en una victòria àmplia del PSC.
Puigdemont i Junqueras necessiten fer palès que entre Junts i ERC no hi ha cap guerra civil i que s'ha girat full d'aquella etapa
Junqueras, en canvi, va nedar i va guardar la roba sense que ningú sàpiga del cert què va acabar votant a la consulta a la militància d'Esquerra sobre el suport o no a la investidura d'Illa. Es pot pensar que ho va fer afirmativament, però mai no ho ha declarat. També defensava un timing diferent i no tancar un acord de manera tan precipitada. Però això ja és passat i ara, ja amb tots els galons de nou a la direcció del partit, Junts espera conèixer si la seva estratègia està més orientada a fer de crossa del PSC o, per contra, de Pep Consciències dels socialistes i complicar-los una legislatura que fins ara ha estat molt plàcida per a ells. El fet que no hi hagi un horitzó electoral immediat —les municipals són el maig del 2027— els hauria de facilitar teixir alguna mena d'estratègia compartida més a mitjà termini. Sobretot perquè, en termes de majories, ni a Junts ni a Esquerra no els serveixen de gaire els 35 diputats al Parlament dels primers ni els 20 dels segons, unes xifres que sumades fan curt i que ambdós necessiten millorar significativament.
La trobada a Waterloo, programada fa un parell de setmanes, coincideix casualment amb la reunió de la Mesa del Congrés que ha de decidir si tramita o no la iniciativa legislativa de Junts que demana a Pedro Sánchez que se sotmeti a una qüestió de confiança. El PSOE ha dit per activa i per passiva que no en facilitarà la tramitació i la pilota és en mans de Sumar, que aquestes últimes hores ha especulat que, en el seu cas, s'ho està pensant. Ja veurem què voten els de Yolanda Díaz, que intenten fer un paquet amb la reducció de la jornada laboral i la pujada del salari mínim interprofessional com a coartada i vàlvula d'escapament per no quedar atrapats al foc creuat entre Sánchez i Puigdemont. I, a més a més, es queden sense relat, ja que les seves iniciatives quedarien definitivament sense cap sortida.
La bola de l'ultimàtum de Junts s'ha anat fent tan gran que podria donar-se el cas, fins i tot, que si la iniciativa legislativa dels de Puigdemont arribés al ple del Congrés, les costures de la majoria parlamentària d'investidura de Sánchez fossin tan grans que se li escapessin vots per tot arreu. Per què si Sánchez la perdrà, ERC hauria de mantenir-li gratuïtament la seva confiança en una decisió que seria més política que jurídica, ja que no es veuria obligat a renunciar?