El referèndum de l'1 d'octubre ja és oficial a tots els efectes. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i tot el seu Govern, començant pel vicepresident, Oriol Junqueras, han estampat la seva firma a les 23.26 al decret de convocatòria per a la seva publicació al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. Ha estat una jornada feixuga en molts aspectes per a tots aquells que no estan acostumats al filibusterisme parlamentari, amb interrupcions sincerament innecessàries però molt pensades en clau d'oposició i de restar marge de maniobra a la majoria parlamentària i on la líder de l'oposició, Inés Arrimadas, va anunciar una moció de censura al president al terme de la sessió, no deixen de ser notícies gairebé sense importància davant de la transcendència del moment.

El Govern espanyol recorrerà la llei davant del Tribunal Constitucional i veurem quines altres iniciatives coercitives engega per impedir la votació de l'1 d'octubre que ja està en marxa. Però és indiscutible que el seu fracàs polític és absolut i la seva capacitat analítica gairebé voreja el ridícul. Obsessionat que mai no s'arribaria a aquest moment, parapetat en una negativa a tot i tancant els ulls a l'evolució de la societat catalana en els últims set anys, no ha volgut ni tan sols asseure's a negociar. Desatenent així una part important de l'opinió pública internacional que ha acabat entenent molt més el desig majoritari dels catalans al referèndum que l'entossudiment de la Moncloa. No la dels governs estrangers, és clar, que en públic no s'han mogut de l'ortodòxia més estricta —quan ha succeït d'una altra manera en la història?—, sinó de la posició expressada pels mitjans més influents, començant per The New York Times o Financial Times i seguint amb una legió de rotatius.

El Govern espanyol, de la mà del duo Soraya-Moragas ha apostat per les lleis davant la política, quan el primer és sempre conseqüència del segon i mai a la inversa. Deixant tocat —irremeiablement?— Mariano Rajoy i desprotegit el cap de l'Estat, el rei Felip VI. El temps venidor farà evidents ambdues coses.

Però tornem a Catalunya. L'element rellevant, el substantiu, és que el Govern i la majoria parlamentària que li dona suport ha aprovat la llei del Referèndum i els diputats de Catalunya Sí Que Es Pot s'han abstingut en un acord de compromís però que també va fer evident les desavinences internes. Els altres grups, Ciutadans, PSC i PP, no van participar en la votació i, en conseqüència, la llei no va tenir vots en contra i va ser aprovada per 72 a favor i 11 abstencions.

El camí que té el Govern per davant fins a l'1 d'octubre és ple de dificultats. Tothom és conscient d'això i que el Govern espanyol fàcil no l'hi posarà fàcil a l'Executiu de Carles Puigdemont. I potser per això entre els diputats que van votar favorablement la llei no imperava un únic sentiment. D'una banda, la satisfacció d'haver arribat fins a l'aprovació. Però per l'altre, la feina ingent que falta per fer en els 24 dies que transcorreran fins a la cita amb les urnes. I una idea generalitzada al món independentista: ara, a guanyar l'1 d'octubre.