Avui volia parlar-los de la felicitat i la tranquil·litat amb què es viu al PSOE la primera victòria electoral després d'unes quantes derrotes i de com s'està dessagnant el Partit Popular davant d'una hemorràgia que no fa pinta que s'hagi d'aturar a les eleccions municipals, autonòmiques i europees del 26 de maig. També del nou concepte amb què treballen els estrategs monclovites per fer més transitables els quatre anys que pensen romandre a la Moncloa: la majoria d'investidura. Ni tan sols una majoria de govern. La correlació de forces al Congrés dels Diputats elimina qualsevol risc que Pedro Sánchez pugui ser expulsat com Mariano Rajoy amb una moció de censura i per això la primera aposta del PSOE és armar una majoria que l'investeixi president i després ja es veurà. També volia entrar amb un cert detall a la històrica victòria d'Esquerra a Catalunya, que bé es pot proclamar que ha substituït l'extinta Convergència d'una manera pràcticament absoluta en tots i cada un dels municipis, comarques i províncies. Els catalans han votat ordre i solidesa i Oriol Junqueras i la seva formació política han sortit clarament guanyadors en aquesta equació.

Però l'abús i l'alcaldada practicats per la Junta Electoral Central, excloent Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí de la candidatura de la coalició electoral Lliures per Europa (Junts) als comicis al Parlament Europeu del proper 26 de maig, ha desplaçat el focus informatiu postelectoral. És una decisió sens dubte insòlita, que manca de precedents i de cap fonament jurídic. Ja hauria de cridar l'atenció que una decisió de la JEC, que normalment solen ser aprovades per unanimitat, tingui el vot particular en contra del president, el vicepresident i dos vocals. Cal dir-ho clar i català: no hi ha una decisió jurídica rere l'acord de la JEC sinó la malvolença contra uns candidats i per això no es repara ni en les lleis ni en l'ordenació constitucional.

És molt probable que a l'Estat després de veure el resultat de l'independentisme a les eleccions espanyoles li tremolin les cames davant de la doble candidatura de Puigdemont i de Junqueras a Europa. Un Junqueras eufòric després del brillant balanç de diumenge i un Puigdemont amb ganes de ser parlamentari a Brussel·les i ser un actiu de l'independentisme a l'Eurocambra internacionalitzant el procés. Però eliminar candidats vulnerant la legislació és una cosa molt greu. Per què se'ls va permetre llavors ser diputats a les eleccions del 21-D si ja s'havien exiliat? Per què s'ha permès al conseller de Cultura a l'exili, Lluís Puig, ser candidat al Senat diumenge passat? Per què Ponsatí no pot ser candidata a Europa i sí, en canvi, tancar la llista de Graupera a l'Ajuntament de Barcelona? No hi ha cap explicació possible més enllà d'acceptar que primer es pren la decisió i després es construeix l'argument jurídic.

Veurem, a partir d'ara, una insòlita batalla al Suprem i al TC sobre els recursos que Puigdemont, Comín i Ponsatí presentaran i que creuen que guanyaran. Els dos s'hauran de veure en un termini d'entre set i deu dies. També a Luxemburg, amb el risc que, en funció de quina sigui la decisió i si els comicis europeus ja s'haguessin celebrat, hipotèticament s'haurien de repetir, cosa que sembla sense cap ni peus. No tot s'hi val per acabar amb Puigdemont.