És de primer de negociació no ofendre el teu interlocutor pensant que és ximple o un ignorant. Ja s'entén que ni el PSOE ni el PP no estaven preparats per a una negociació amb Carles Puigdemont i que els resultats electorals del 23 de juliol ho van fer saltar tot pels aires. Però plantejar la reforma del sistema de finançament autonòmic, que data del 2009 i havia d'haver-se renovat el 2014, primer amb Mariano Rajoy i després amb Pedro Sánchez, i que ara ha ressuscitat la ministra d'Hisenda i Funció Pública en funcions, María Jesús Montero, com un gest cap a Junts per Catalunya, no arriba ni a la categoria de picada d'ullet. No cal ni immutar-se. És per no moure ni una cella.

Per a qui no ho recordi, el sistema de finançament ofert equivaldria al "tites, tites, tites" de Jordi Pujol de l'any 2002, amb el qual el president es va treure de sobre la pressió del PP davant de les ofertes de baix perfil de José María Aznar. Va dir Pujol, referint-se a Aznar: "Venen i ens ofereixen càrrecs i prebendes. Qui s'han cregut que som nosaltres? Nosaltres no estem en política pels càrrecs, estem al servei d'un projecte de país. És com la meva àvia quan anava al galliner i cridava a les gallines dient: 'tites, tites, tites'".

Si Sánchez vol realment superar la investidura, haurà d'aterrar a la situació, cosa que no ha fet. Fins i tot el PP es mou de cara a la configuració de la Mesa del Congrés i la presidència de la cambra baixa, que sap que no podrà retenir per a un dels seus diputats i ha obert el compàs cap a l'ampli bloc de partits perifèrics. Ho acabarà fent també el PSOE, és qüestió de temps. Sempre, el més ben situat, quan això es planteja, acaba sent el PNB, una altra cosa és que els acabi interessant als diputats bascos.

La Mesa del Congrés, amb l'elecció del seu president o presidenta i la posterior investidura de l'inquilí de la Moncloa seran paquets diferents però tindran vasos comunicants. El principal de tots, l'interlocutor negociador: Carles Puigdemont. El primer tema, l'amnistia, pedra angular de la negociació i d'un futur acord. No es quedarà fora en cap dels supòsits i haurà de ser firmat amb llum i taquígrafs pel candidat —o el seu negociador designat— i pel president Puigdemont. Tenint en compte que no pot viatjar a Espanya, s'haurà de ratificar en un altre país, no necessàriament Bèlgica.

Aquestes seran les condicions —més enllà de tot el capítol competencial— i un missatge inequívoc en el sentit que no acceptarà xantatges. Prioritzarà l'eix nacional per sobre de l'ideològic. L'espantall de Vox, per més d'ultradreta que sigui, no decantarà la negociació de Junts. En tot cas, serà el PP qui no podrà traspassar la línia vermella. El manual Puigdemont es comença a desplegar i, a més, ho fa, sembla, sense instruccions per als seus interlocutors, que vivien bastant millor amb la carpeta del president exiliat sepultada al fons de l'armari.