La decisió dels fiscals de sala del Tribunal Suprem de demanar, per una majoria aclaparadora, la imputació per terrorisme del president a l'exili, Carles Puigdemont, en el denominat cas Tsunami Democràtic és, lamentablement, tan esperable com escandalosa. No es podia confiar en cap altra cosa des del mes d'agost passat, quan es va fer el primer pas per a la investidura de Pedro Sánchez. I, sobretot, a partir del 9 de novembre, quan Junts va ratificar la decisió inicial facilitant a Pedro Sánchez els set vots que necessitava al Congrés dels Diputats per ser investit president a canvi del suport socialista a una llei d'amnistia i el compromís d'una taula de negociació amb un mediador internacional.
Es podrà esgrimir per part del govern espanyol que la sonora plantofada de 12 vots a favor de la imputació i 3 en contra manca de validesa jurídica efectiva, ja que no obliga el ministeri fiscal a res. És més: es podrà garantir que l'informe final de la tinent fiscal del Suprem, que serà qui l'acabi firmant, mà dreta del fiscal general de l'Estat, és el que té valor judicial real. Serà la resposta del boxejador a qui han deixat fora de combat que sap perdre la partida. El que és important, transcendent, és que el jutge de l'Audiència Nacional Manuel García-Castellón ha deixat de ser aquell magistrat que anava per lliure i que tenia en contra el ministeri fiscal, que li anava esmenant els seus pronunciaments.
Ara, García-Castellón té l'ampli aval de la junta de fiscals, la qual cosa li permet una navegació sense cap obstacle rellevant. De fet, els tres vots dels fiscals contraris a la imputació són tan pocs, que, realment, el suport a la posició del fiscal general de l'Estat ha quedat fet miques. El ministre Félix Bolaños ha perdut una partida significativa, atès que ha anat passant tot el que deia que no passaria i, en canvi, s'ha anat complint setmana a setmana el cronograma que es va traçar perquè l'amnistia fos la palanca per esquerdar la majoria política de Pedro Sánchez.
Queda com una fanfarroneria per a la història la frase de Pedro Sánchez que la Fiscalia depèn d'ell
Amb les cartes descobertes, ja sabem diverses coses: Sánchez és molt lluny de tenir un control significatiu sobre com respon l'Estat. Queda com una fanfarroneria per a la història aquella frase en la qual assegurava que la Fiscalia depenia d'ell. Serà, en tot cas, el fiscal general de l'Estat, que els seus companys de plantilla no dubten a humiliar. L'Estat, la fiscalia amb majúscules, és una altra cosa i així s'ha fet evident. En la causa Tsunami Democràtic, estigui sota la tutela de García-Castellón o en mans de la sala segona del Suprem, la que presideix el magistrat Manuel Marchena, es mantindrà l'acusació de terrorisme en el grau en el qual actualment està, o amb una fórmula aparentment més digerible com podria ser la de la kale borroka. Tenen el suport mediàtic necessari i també el polític, amb el Partit Popular aplaudint amb les dues mans.
En segon lloc, el PSOE i Junts estan obligats a moure's i trobar un nou acord partint de les esmenes a la llei d'amnistia que estan vives. Serà després de les eleccions gallegues, immediatament després del 18 de febrer. I el camí no pot ser la modificació de la llei d'enjudiciament criminal, que ja és una carpeta descartada per part de Junts quan se li va oferir fa una setmana en fer-se evident que fracassava la negociació de l'amnistia i tornava a la ponència. Però també s'entreveu, amb poc marge ara per equivocar-se, que la llei d'amnistia deixarà persones fora del paraigua que acabin aplicant els jutges. Carles Puigdemont, segur. I amb el redactat actual, una mica més que desenes d'independentistes. Segons com, si l'aplicació judicial és el més estricta possible i amb causes encara secretes, el nombre es podria apropar a les 200 persones. No són poques, però és una xifra més baixa de les que se'n beneficiarien. També és veritat que aquestes últimes no serien les de les condemnes més altes.
Una última reflexió. La justícia espanyola s'ha confirmat com l'autèntic bastió de l'Estat. Capaç de reinterpretar el poder legislatiu i actuar com un poder judicial i també polític. De vegades, les males cares tenen un significat evident. I les insolències, també. La música de fons del solista predicant "qui pugui fer que faci, qui pugui contribuir que contribueixi", ha estat convenientment escoltada. Cap sorpresa. Era d'una enorme ingenuïtat pensar que no hi hauria una defensa corporativa de la Fiscalia dels que van assumir la posició dura al judici del procés. Perquè un torcebraç o es guanya o es perd. I la judicatura no estava disposada a baixar del burro per una llei que no comparteix i, el que és pitjor, que no accepta.