Quan una persona rep un premi, hi ha dues menes d'articles a escriure: aquells que es fan en molt poques ocasions d'una persona que estimem, i els habituals, en què un es limita a valorar els mèrits del guardonat. Fins on m'arriba la memòria, en poques ocasions el primer i el segon han tingut en el meu cas el llistó tan alt com a Quim Monzó, des d'aquest dimecres Premi d'Honor de les Lletres Catalanes en la 50a edició. Encara que costava d'imaginar-ho, i això que fa anys que és al cim, Monzó, un personatge polifacètic que trenca qualsevol convencionalisme, s'ha convertit en un clàssic. Un clàssic jove -relativament, Quim!- en una llista de premiats per Òmnium on el precedeixen Espriu, Rodoreda, Martí Pol, Calders i tants altres noms cabdals de les lletres catalanes.

És un premi a la perseverança i la constància. A la meticulositat i l'escriptura d'orfebre. Ningú com ell no dedica tantes hores a la seva feina i en gaudeix tan poc. Durant anys, gairebé vint, l'he vist patir amb la seva columna, que cada dia havia de ser perfecta i, al final, acabava sent perfecta. Ningú no ho ha aconseguit mai durant tant temps. En el seu premi es reconeixen escriptors, ens reconeixem els periodistes, es reconeixen guionistes, artistes, locutors de ràdio, de televisió, imitadors. És un premi de molta gent perquè tots, en un o altre moment, hem volgut tenir una mica de Monzó.

També d'aquest Monzó compromès amb la feina ben feta -és un perfeccionista insuportable- i amb el país. No ha de ser l'atzar el que ha fet que l'any en què el president d'Òmnium, Jordi Cuixart, és a la presó per una injusta decisió primer de l'Audiència Nacional i després del Tribunal Suprem sigui ell el guardonat. Monzó, amb el seu llenguatge de vegades irreverent però sempre calibrat i precís, encarna la protesta generalitzada del moment encara que no sigui persona donada a grans pronunciaments polítics i, sobretot, per damunt de tot, el compromís. Un s'imagina el vicepresident de l'entitat, Marcel Mauri, tot anant a trobar l'escriptor amb un sobre en què Jordi Cuixart li comunicava en unes notes escrites des de la presó de Soto del Real que havia estat distingit amb el guardó. I Monzó, perplex i desconcertat, pensant en les dificultats que li havia d'ocasionar una càrrega tan gran. I col·lapsat per trucades, entrevistes, fotògrafs i missatges de mòbil. Volent fugir d'aquest núvol en què tothom l'està pujant des que s'ha conegut el premi.

Però ningú com ell no pot omplir el buit del moment. El rei de la ironia ens podria explicar com ningú el que li passa al país, a la seva classe política, i, sobretot, a la seva llengua catalana. Ell que ha alertat provocativament que el català va camí de convertir-se en un dialecte del castellà l'any en què l'Estat ha suprimit l'autonomia, ha aplicat el 155, vol canviar el model escolar, acabar amb TV3 i els mitjans públics de la Generalitat i espanyolitzar els nens catalans. Caldrà estar atents, molt atents, al seu discurs del 4 de juny en el Palau de la Música Catalana. Serà una peça a l'altura d'un geni. Com Monzó.