La rectificació del Tribunal de Comptes acceptant ara el recurs de la Conselleria d'Economia i validant els avals de l'Institut Català de Finances per 5,4 milions d'euros, que han de servir per pagar la fiança per l'acció exterior de la Generalitat entre els anys 2011 i 2017, és una victòria important en la lluita jurídica contra la repressió de l'estat espanyol a l'independentisme català. Segurament, la primera davant d'un organisme de l'Estat que afluixa la corda i que ha actuat, fins ara, en sintonia repressora amb el Tribunal Suprem o l'Audiència Nacional. La combinació d'imaginació a l'hora de dissenyar l'arquitectura dels avals, la consistència tècnica de tots els procediments i la persistència del conseller Jaume Giró creant el Fons Complementari de Riscos i teixint aliances més enllà de l'independentisme ―el govern espanyol no ho va recórrer i el PSC es va abstenir en el Parlament― han permès arribar a aquest final feliç que resol el lògic problema econòmic que suposava per a 34 famílies d'ex alts càrrecs en aquest període, entre d'altres els presidents Carles Puigdemont i Artur Mas, l'exvicepresident Oriol Junqueras i els consellers Andreu Mas-Colell, Raül Romeva i Francesc Homs.

El camí obert permetrà fer política a Catalunya amb una certa xarxa econòmica, ja que l'objectiu és protegir a passat però també a futur els servidors públics, cosa que fins ara no succeïa. Com a conseqüència d'això, la persecució judicial era més fàcil, ja que a les condemnes de privació de llibertat o inhabilitació s'unia també la persecució econòmica. Per a això servirà el Fons Complementari de Riscos que va haver d'assumir l'ICF després que les entitats financeres fessin un pas enrere i consideressin que no havien de col·laborar amb la Conselleria d'Economia en una iniciativa que podia ser il·legal o tenir un cost reputacional per a aquestes a Espanya. El primer ja se sap que no és així, ja que ha superat tots els obstacles i fins i tot el Tribunal de Comptes l'ha acceptat confirmant que era una mesura jurídica i política impecable. No seria per tant forassenyat, en aquest context, que es replantegessin la seva negativa inicial.

Acostumat, com està, l'independentisme que les victòries només s'aconsegueixen, amb el temps, en la justícia europea, ja que Espanya és monolítica en la seva actuació punitiva, aquest triomf serveix per alleujar el dur camí de la implacable repressió. Perquè és indiscutible que l'estat espanyol no ha abaixat veles en la persecució de polítics independentistes iniciada el 2017. L'exili, la presó, la inhabilitació, les causes judicials que hi ha obertes i els més de 3.000 represaliats no són una invenció. Són el dia a dia d'una situació anòmala que no es resoldrà fins que tot això hagi tornat a la normalitat. Es podrà, fins i tot, inaugurar el Mobile World Congress amb una aparença de normalitat, però serà això, aparença. Res més. Que ningú no es confongui i molt menys a 600 quilòmetres de distància, on sempre es vol veure una Catalunya irreal, inexistent.

Una Catalunya que persegueix i turmenta, fins i tot en aquests moments tan difícils per a qualsevol persona mínimament intel·ligent, Josep Borrell. A l'alt comissariat de la Unió Europea, sempre a punt de fer a qualsevol hora, en qualsevol lloc i en qualsevol circumstància, el ridícul, no se li ha passat pel cap altra cosa, enmig de l'amenaça nuclear en què ens trobem i aprofitant una roda de premsa a Brussel·les, que llançar el que creia que era un dard enverinat al president Carles Puigdemont. Amb tanta malaptesa i mala fortuna per a ell que va acabar traçant una similitud entre el president ucraïnès i el de la Generalitat exiliat i, en l'altre costat, al govern espanyol i Putin. Més enllà d'això, que Borrell utilitzi el faristol del càrrec europeu que ostenta per destil·lar el seu odi envers Puigdemont no deixa de ser un exemple més de l'escàs sentit del ridícul que té, de la ignorància amb què es mou i del mal que fa a la Unió Europea. Déu ens deslliuri de Putin però també de bombers piròmans com Borrell, que fa ja temps que hauria d'haver-se'n anat a casa. La quantitat d'errors o ficades de pota que comet és qualsevol cosa menys normal.