Vint-i-quatre hores després de l'acord assolit entre el PSOE i Junts pel qual Pedro Sánchez tirava endavant els principals decrets llei, l'òmnibus i l'anticrisi, a canvi d'una sèrie de cessions polítiques a la formació de Carles Puigdemont que van des de la delegació de competències a Catalunya en matèria d'immigració, mitjançant l'article 150.2 de la Constitució; la supressió de l'article 43bis de la llei d'enjudiciament civil, que, segons algunes interpretacions jurídiques, podia ser una amenaça per a l'amnistia; i la reforma de la llei de societats de capital, mitjançant la modificació al Consell de Ministres del reial decret del PP del 2017 perquè les empreses puguin tornar a Catalunya, l'impacte polític no ha amainat tant a Madrid com a Catalunya.
La resposta del PP ha estat convocar una manifestació a Madrid, l'últim diumenge de gener, per expressar el seu rebuig d'aquest nou pacte: els populars han anunciat que duran a terme una ofensiva política, judicial i social sense parar. La del PSOE ha estat més dedicada a calmar el malestar d'Esquerra Republicana per haver quedat fora de la foto en aquesta negociació, la primera significativa celebrada al Congrés dels Diputats. I el partit d'Oriol Junqueras ha combinat l'estratègia de minimitzar el pacte assolit pels seus rivals electorals amb sessions de divan després de veure les portades de la premsa d'aquest dijous a Madrid i Barcelona. En l'esquema dels republicans, no hi havia cap premi a repartir i en el perímetre del terreny de joc amb el PSOE només hi havia votar sí o no als decrets. Després de confirmar el vot afirmatiu i amb el convenciment que Junts votaria que no, l'únic que semblava clar és que els decrets serien rebutjats.
Ara s'han trobat que els decrets han tirat endavant —Junts continua al tauler de la negociació amb el PSOE— i, a més, ha obtingut un rèdit suficient, almenys, per passejar-se per les ràdios i televisions catalanes provant de fer evident que els seus vots a Madrid tenen un preu. Que això sigui poc o molt, queda a l'opinió de cadascú; però com que les formacions polítiques es mouen per estats d'ànim, uns es recreaven veient com es cridava a Madrid contra ells, mentre ERC carregava amb el silenci sobre la seva política a la capital espanyola i la pesada motxilla del Govern amb múltiples patates calentes en les àrees de Salut i Educació, així com una sequera que no dona treva.
Junts continua en el tauler de la negociació amb el PSOE i evidencia que els seus vots a Madrid tenen un preu
Per acabar de posar una nova cirereta a la jornada, un observatori sociològic, l'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) —un think-tank de l'òrbita política del PSC, que té com a president al rector de la UAB, Javier Lafuente, i com a vicepresidenta la presidenta de la Diputació de Barcelona, Lluïsa Moret— revela que Carles Puigdemont seria el candidat preferit per ocupar la presidència de la Generalitat per al 19% dels enquestats. En ser preguntats per un únic nom, van citar el líder de Junts, sense rebre cap suggeriment.
L'estudi de l'ICPS té, òbviament, un valor relatiu, ja que no hi ha eleccions i, ara com ara, Puigdemont tampoc no és candidat. Però en un moment en què tots els signes tenen la seva importància, un aval d'aquesta naturalesa insufla confiança en la línia política traçada actualment per Junts. Crida l'atenció el fet que entre els votants d'Esquerra, Puigdemont obtingui més suports (19,3%) que el president de la Generalitat, Pere Aragonès, amb un 16,9%. Això sí, ambdós molt per darrere de la simpatia de l'electorat d'ERC per Oriol Junqueras (34,1).
En una política tan líquida com l'actual, tot és efímer i s'equivocarà qui doni coses per definitives i inamovibles. Però també l'errarà qui es negui a estudiar els canvis subterranis de moviments electorals que es puguin produir en funció dels encerts o errors que cada partit pugui fer. O, per ser més precisos, de les percepcions que tingui la ciutadania.