El poble català ha votat la restauració de Carles Puigdemont a la presidència de la Generalitat. Es podrà dir més alt o més fluix, es podrà voler llegir així o no, es podrà fins i tot voler-ho fer o no. Però en un país democràtic no hi ha una lectura superior després d'unes eleccions que la que els ciutadans han volgut. Amb l'assistència més gran a les urnes registrada mai a Catalunya i també a Espanya -gairebé el 82% de vots- el missatge ha estat clar i contundent i ha repetit la majoria absoluta independentista al Parlament.

Amb tot en contra, sense cap poder polític i amb la Generalitat tancada, amb els seus líders a l'exili o a presó, amb sumaris oberts per perseguir judicialment encara que sigui injustament desenes i desenes de persones, amb tots els mitjans de comunicació controlats sota un ferri jou per la seva crisi econòmica galopant, el catalanisme polític ha sabut trobar a les urnes l'energia que necessitava per renéixer de les seves pròpies cendres i ser fidel a la seva història: les decisions que afecten Catalunya no es prenen a Madrid. Es prenen al Palau de la Generalitat i al Parc de la Ciutadella, la seu de la sobirania popular.

L'independentisme ha infligit a Mariano Rajoy la derrota més gran de la seva carrera política i es presenta a Europa i a Brussel·les davant d'aquells governs que van fer pinya amb el president del govern espanyol amb noves credencials. Qui sap si la nit d'aquest dijous 21 de desembre ha estat l'inici del declivi de la carrera política iniciada per l'estadant de la Moncloa el 1982 com a director general de Relacions Institucionals de la Xunta de Galícia. Amb la seva actuació durant aquests mesos, a més, ha compromès seriosament el rei Felip VI i la monarquia fent-li adoptar decisions impròpies d'una direcció de l'Estat com l'espanyola i confrontant-lo directament amb una part molt important dels catalans.

Ciutadans ha guanyat les eleccions, certament, però aquest titular té una durada de 24 hores. Massa poc davant de la gesta protagonitzada per l'independentisme. Els partits del 155 surten plomats de la seva cita amb les urnes i han rebut una clatellada històrica. De les que no s'obliden en molt de temps. El poble de Catalunya ha parlat: ara fa falta saber si Madrid, per una vegada, sabrà llegir amb astúcia els resultats o prosseguirà al camí de judicialització de la política catalana. Catalunya ha demostrat que la força no és suficient per doblegar-la i que vol decidir el seu futur. Que amb la seva dignitat no s'hi juga des dels despatxos del Palau de la Moncloa i que la seva capacitat de resiliència és gairebé il·limitada. Que no està disposada a trair la seva història mil·lenària com van fer altres en el passat i que ja no es ven per un plat de llenties. Que una nova generació de catalans no vol tornar a la indigència política i a aquesta autonomia en què res no es pot decidir i no hi ha diners per gestionar res amb una mínima dignitat.

Si Pedro Sánchez tingués el coratge polític i el valor propi d'un líder dels quals sembla mancat, avui mateix, sense esperar a demà, presentaria una moció de censura al president del govern espanyol per la vergonya internacional a què ha sotmès Espanya en aquesta jornada electoral a Catalunya. Amb el resultat d'aquest 21-D s'han acabat les bromes sobre una Catalunya silenciosa que no se sap el que pensa. Amb el 47,5% dels vots a favor de partits independentistes, 4,1 punts més que els partits unionistes, ja se sap qui té la majoria i qui no la té.

La legitimitat institucional i la continuïtat històrica han quedat assegurades amb aquest resultat. No és temps de picabaralles a l'independentisme. Puigdemont ha d'encapçalar el nou Govern i portar la batuta per fer els passos necessaris per armar el nou executiu, que ha de ser homogeni amb Esquerra Republicana, el partit que ho tenia tot a favor per liderar l'espai independentista i que ha vist com la llista del president el sobrepassava. Mai un lideratge com el d'Oriol Junqueras no li havia fet tanta falta a un partit com ERC, que el vicepresident havia fet a la seva mida. Els partits són molt propensos a passar comptes quan els resultats no són els esperats i és normal que sigui així. Però l'anàlisi que facin PSC, PP i els comuns, grans derrotats d'aquesta jornada, no pot ser el mateix que el dels republicans. Seria molt injust. Una campanya amb Junqueras a la presó era molt més difícil del que semblava per a ERC, ja que amb la profusió de lideratges no n'hi havia prou per arribar a aquells espais electorals als quals, al seu partit, només arriba el vicepresident i no ha pogut fer-ho des de la seva cel·la d'Estremera.

Avui Catalunya ha escrit una pàgina brillant de la seva història. Contra tothom i només amb l'únic suport dels catalans. La història es repeteix. Bona nit i bona sort.