La doble decisió del Govern de demanar que la mascareta torni a ser obligatòria a Catalunya i aplicar una marxa enrere mínima en la desescalada de la Covid en vista de les pèssimes dades que s'estan coneixent aquests dies, i que en bona mesura són conseqüència del pont de Sant Joan, planteja dues mesures encertades i que ens haurien de fer tocar novament de peus a terra: el coronavirus no s'ha acabat i encara que avancen ràpidament els percentatges de vacunació encara som lluny de les xifres necessàries per considerar que la batalla està guanyada.

De fet, el retorn de la mascareta als espais a l'aire lliure ja s'ha anat produint com un fenomen natural aquestes últimes dates i, d'una manera molt especial, entre la gent gran. Ningú no vol que després d'un esforç enorme de quinze mesos i amb dues vacunes a l'esquena una anècdota com portar o no la mascareta acabi tenint conseqüències per a la seva salut. És cert que la vacunació cada vegada més nombrosa —total en les franges d'edat de més risc— fa que no hi hagi una onada d'ingressos als hospitals, però també és veritat que els Centres d'Assistència Primària estan a vessar, quan no col·lapsats.

El risc de rebrots se situa en més de 1.280 punts quan fa una setmana era de 157 i en fa dues de 98. Hi ha poblacions com Capçanes, al Priorat, de 400 habitants, on el risc de rebrot és de 10.091; Peramola, a l'Alt Urgell, de 5.891; Sitges, al Garraf, de 5.143; i Vilassar de Mar, al Maresme, de 4.959, per esmentar alguns municipis. La positivitat a les proves de coronavirus a Catalunya ha escalat al 14,92% quan fa quinze dies era del 3,7% i l'OMS considera que una epidèmia està controlada quan està per sota del 5%.

Per tant, estem en una fase crítica en què només la vacuna esmorteeix la incidència real i la mortalitat. Aquest dimarts, una persona amb responsabilitats polítiques, em feia una reflexió interessant: Té retorn per part de la ciutadania el fet de ser el més exigents possible en la lluita contra el coronavirus després de veure el cas de la presidenta de la Comunitat de Madrid, que té més morts que ningú i la ciutadania la premia amb uns resultats electorals aclaparadors?

No és una resposta fàcil, perquè pot acabar semblant que els morts no voten i als vius tant els fa. El camí de Catalunya, amb errors, és clar, alguns de no menors com la mala gestió del tema de la restauració, que va patir més del necessari, ha estat, en general, l'adequat i d'aquí no s'ha de moure. Això sí, explicant-se al màxim i sent el més empàtics possible amb els sectors afectats. En aquests moments, el lleure nocturn. Demà, no se sap quin.