Un Tribunal de Comptes més que caducat i que ha tingut durant setmanes en un calaix la decisió sobre l'aval de 5,4 milions d'euros de l'Institut Català de Finances (ICF) per a la fiança d'una trentena d'alts càrrecs de la Generalitat s'ha apressat a desempolsegar-ho, aquest dijous al matí. Just quan ha conegut, pels mitjans de comunicació, que PSOE i PP havien arribat a un acord per a la renovació de diversos organismes amb el mandat expirat, ell mateix inclòs.

Per si quedaven dubtes de la politització de tot el procediment, gairebé m'atreviria a dir que som més a prop de la revenja que de la justícia. El Tribunal de Comptes —que no és cap tribunal de justícia sinó un organisme compost per representants dels partits i que fa de sobres honor al nom amb què se'l coneix: Tribunal de Venjança— davant d'una decisió tan controvertida no ha fet el més elemental. No ha deixat la decisió per als membres acabats de nomenar, sinó que ha demostrat, una vegada més, que actua prioritzant la persecució implacable d'una ideologia.

Sobre els béns d'alts càrrecs tan significatius com els expresidents de la Generalitat Carles Puigdemont i Artur Mas, s'ha dictat ordre d'execució de sentència per fer front a la fiança de 2 i 2,8 milions d'euros, respectivament, com a màxims responsables de l'acció exterior de la Generalitat entre 2011 i 2017. El mateix succeeix amb l'ex vicepresident Oriol Junqueras, els exconsellers Andreu Mas-Colell, Francesc Homs i Raül Romeva i alts càrrecs de l'època perseguits per un organisme desprestigiat i d'un biaix polític evident.

Que la decisió de rebutjar l'aval de l'ICF per a les fiances dels líders independentistes és clarament política està fora de tota discussió. Que la data escollida, amb els seus membres en la recta de sortida, amb el mandat caducat des del mes de juliol passat, i coincidint amb el segon aniversari de la sentència de l'1-O ho és tot, menys una casualitat. Entre altres coses, perquè la persecució des del mateix estiu del 2017 ha estat orquestrada pel deep state, sempre atent a demostrar que la repressió segueix intacta i que no baixarà la guàrdia per més contorsions voluntàries o forçades que facin els polítics independentistes. El guió del deep state no és el de la Moncloa.

Un nou Tribunal de Comptes igual hauria posat a la balança coses tan evidents com que el Consell de Garanties Estatutàries ho havia aprovat per unanimitat, que l'advocat de l'Estat del Tribunal de Comptes es va inhibir i li va passar la decisió al seu superior, qui no va fer cap altra cosa que mantenir l'ambigüitat i no donar la resposta afirmativa de rebuig de l'aval que el Tribunal de Comptes esperava. És més, en el seu escrit va cridar l'atenció a l'organisme sobre el fet que el govern espanyol no l'havia recorregut així com els diferents obstacles que l'aval havia superat.

El conseller d'Economia, Jaume Giró, artífex de l'artefacte politic, econòmic i jurídic per donar cobertura als servidors públics, va anunciar la presentació d'un recurs, que no paralitza l'ordre d'embargament però que, en funció de la pressa amb què es dugui a terme el relleu, no seran ja els actuals membres del Tribunal de Comptes els qui hagin de decidir. Dubto que hi hagi marge per a un canvi d'opinió, però en una partida —encara que l'àrbitre sigui de l'equip contrari- cal tornar totes les pilotes, fins i tot aquelles en les quals sembla impossible guanyar el punt.