A última hora d'aquest diumenge, quan ja expirava el termini per a l'inici, a les zero hores d'aquest dilluns, del primer dels set dies de vaga de Rodalies, Renfe i Adif, els representants del ministeri i els sindicats ferroviaris —CC. OO., UFT, CGT, SEMAR i SF-Intersindical— han arribat a un acord perquè no es dugui a terme. La protesta havia estat convocada contra el traspàs dels treballadors de Rodalies i Renfe Mercancías a una empresa pública de gestió mixta entre l'Estat i la Generalitat de Catalunya. Com a resultat de l'acord assolit, i del xantatge realitzat, que hauria suposat cancel·lar prop de 1.400 trens de viatgers, els treballadors continuaran depenent de Renfe transitòriament, la qual cosa, en principi ,dona satisfacció a les seves pretensions.

Encara que en tot moment s'havia garantit el manteniment dels drets laborals, semblava que això no era suficient. Els sindicats mantenien una convocatòria de vaga per als dies 17,19,24,26 i 28 de març, així com l'1 i 3 d'abril, amb aturades totals o parcials. I si els drets dels treballadors no es veien afectats pel traspàs a la Generalitat, és obvi que llavors estem davant d'un pols polític amb una única conclusió: "les administracions no poden fer el que vulguin, el nostre futur només el decidim nosaltres". Un pols que tot indica que continuarà malgrat l'acord in extremis d'aquest diumenge. Perquè el que posa de manifest la proposta del ministeri de Transports acceptada pels sindicats, desconvocar la vaga a canvi de mantenir els treballadors ferroviaris sota el paraigua del Grup Renfe, és un esquema en el qual hi ha una administració de primera (la de l'Estat), i una altra de segona (la catalana).

El silenci dels partits catalans involucrats al traspàs de Rodalies —PSC, ERC i comuns— davant de l'oferta del ministre Óscar Puente fa pensar que la fórmula que els treballadors de Rodalies transferits quedin sota el paraigua del Grup Renfe ja els sembla bé. O, potser, callen per no aparèixer a la diana d'un conflicte que té per davant més obstacles que fulls té el calendari. Ja que no hi ha per davant només el conflicte laboral sinó un servei tècnic deplorable que acumula problemes diàriament, bé sigui amb retards a Rodalies, suspensió de trens de curta, mitjana o llarga distància, problemes amb la catenària o incidents diversos, que de vegades duren poc i en altres casos duren hores.

L'acord de Rodalies evidencia que hi ha una administració de primera, l'Estat, i una altra de segona, la Generalitat

En qualsevol cas, en una transferència que fa més de 20 anys que es persegueix des de Catalunya i que ara s'ha aconseguit parcialment pel pacte entre el govern espanyol, el PSC i ERC, el que no s'hi val és la ingenuïtat. No és la primera vegada que els treballadors de Rodalies fan o amenacen amb la vaga davant d'un traspàs. Com tampoc no és la primera vegada que es recula per evitar problemes aquí o amb l'aeroport del Prat. Sembla com si l'Estat tingués més clar que els catalans quines són les empreses estratègiques i s'hagués posat a defensar-les tant sí com no. Fins que aquesta assignatura no sigui superada, difícilment Catalunya podrà tenir un control sobre el seu desenvolupament en infraestructures i realitzar una planificació sobre el seu futur. O sigui, passar a jugar la partida que juguen i decideixen els Estats.