"Pot donar-se gratuïtament un ronyó, però no a canvi de preu": Qui formula tan estranya referència no és ningú més que el president interí del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), Vicente Guilarte, i, no es refereix, per més que ho sembli, a un cas mèdic en què s'hagi pagat per un trasplantament o a una venda il·legal d'òrgans. El cas és molt més rebuscat i l'advocat bilbaí, catedràtic de Dret Civil per la Universitat de Valladolid, l'ha fet servir per referir-se a la llei d'Amnistia sobre la base que una mesura de gràcia així no és susceptible d'intercanvi de prestacions.
També afirma que si s'obté un canvi de beneficis es desvirtua la seva naturalesa de negoci polític graciable, o sigui, gratuït. Sabem des del principi que l'oposició a l'amnistia és pràcticament total per part de l'estament judicial, que està acompanyat de la dreta política, econòmica i financera, mediàtica i social. Igualment, sabem que el PSOE no hauria transigit amb dur-la a terme si no s'hagués vist forçat per l'aritmètica electoral. Els vots independentistes eren imprescindibles perquè Pedro Sánchez continués a la Moncloa, ja que els números no li sortien amb cap de les altres combinacions aritmètiques.
L'amnistia també és un reconeixement de culpa de l'Estat, dels qui van utilitzar la violència policial i la desmesura dels tribunals
Exposat tot això, costa de trobar amnisties de les quals no es pugui acabar deduint que una part n'ha sortit guanyant. L'amnistia de 1977, aprovada per les Corts generals espanyoles, a més de deixar sense efecte totes les causes que havien posat en marxa els tribunals franquistes per rebel·lió o sedició i contra les llibertats, també contra centenars de persones amb delictes polítics, impedia de jutjar els crims de la dictadura perquè es va acabar imposant el criteri de perdonar tothom, amb impunitat total. Es feia com un gest amb els demòcrates espanyols, però al sac no només anaven ells.
No és gaire diferent de la que ara es tramita al Congrés i el Senat. Hi ha beneficiaris a totes dues bandes, tot i que uns són els agredits i d'altres els agressors. Els votants en el referèndum de l'1-O van ser agredits pels policies, i no a la inversa. Ja sé que no es veu així des de la judicatura i la policia espanyola. Tampoc des del CGPJ, ni el seu president provisional, el senyor Guilarte. Però si l'independentisme català valida en una molt àmplia majoria la llei d'Amnistia és perquè també és un reconeixement de culpa de l'Estat, per part dels qui van utilitzar la violència policial i la desmesura dels tribunals.
Aquesta lectura no és assumible des de la capital del Regne, però és la que acaba fent el PSOE i l'esquerra espanyola. Els vots dels diputats existeixen, és clar. Però és la correcció el que els irrita i no poden suportar molts sectors de la política, la judicatura i els mitjans espanyols.