L'entrada a presó sense fiança de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart dictada en la nit d'aquest dilluns per la jutgessa de l'Audiència Nacional Carmen Lamela, acceptant la petició del ministeri fiscal, situa el conflicte entre Catalunya i Espanya en un dels punts més àlgids des del seu inici el 2010. Els líders de les entitats sobiranistes que han acompanyat tot el procés independentista i que són els organitzadors de les manifestacions pacífiques que han sorprès el món pel civisme i la capacitat de convocatòria, no són els representants d'una organització criminal ni són al capdavant d'un grup de delinqüents. Són responsables d'entitats cíviques amb un important arrelament a la societat catalana. Sànchez, president de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), és un reconegut activista des dels anys vuitanta de la no-violència i del pacifisme. Cuixart presideix Òmnium Cultural, una entitat creada el 1961 per promoure la llengua catalana, difondre la cultura i, en els últims anys, impulsar la independència. El 1963, el franquisme va clausurar-ne la seu i va prohibir les seves activitats, però el 1967 va aconseguir la legalització.

És imprescindible aquesta explicació del que han representat i representen l'ANC i Òmnium a Catalunya per conèixer la magnitud del colossal error que ha comès el govern espanyol, a través del Ministeri de Justícia i de la Fiscalia General de l'Estat, donant carta de versemblança al delicte de sedició per les concentracions que hi va haver davant de la Conselleria d'Economia el 20 de setembre passat durant el registre del departament per part de la Guàrdia Civil. L'Estat ha actuat a cegues, partint d'experiències anteriors en el País Basc, desconeixent la realitat catalana i els seus sentiments, i convençut, com està, que la repressió revertirà l'auge de l'independentisme, li farà entrar en contradiccions, trencarà la seva unitat, l'obligarà a fer un pas enrere i acabarà convocant eleccions al Parlament. Aquest error, tan sols quinze dies després que fos incapaç de trobar una única urna de les més de 6.000 que es van col·locar als col·legis de tot Catalunya l'1 d'octubre, demostra fins a quin punt pot ensopegar dues vegades seguides.

Amb aquest moviment Rajoy tranquil·litzarà els seus hooligans i els sectors més radicals del seu partit. Als mitjans de paper, radiofònics i televisius. Ciutadans també ho celebrarà. Però la satisfacció no anirà molt més enllà. Al PSC li venen temps difícils, ja que la irritació pel seu aval a la repressió de l'Estat no ho solucionarà amb uns tuits d'Iceta, Parlon i companyia. Parlant en plata: el dilema de l'actuació policial de l'1 d'octubre torna amb més força: o s'està amb les urnes o s'està amb les porres.

Que la detenció de Cuixart i Sànchez coincideixi amb la carta de Carles Puigdemont a Mariano Rajoy en la qual li insistia en el diàleg, la negociació i la mediació i li demanava una reunió i fixava un termini de dos mesos per a un acord tampoc és una casualitat. El 155, que ja fa temps que d'una manera o una altra és present, comença a guanyar cos sense que hagi finalitzat el termini final establert dijous vinent.

Més sort que Cuixart i Sànchez la va tenir el major Trapero, responsable dels Mossos d'Esquadra, que també va haver de comparèixer a l'Audiència Nacional. És cert que no va ingressar a la presó com demanava el fiscal, però les mesures cautelars que li va imposar la jutgessa no només són extemporànies sinó sens dubte injustes per a un servidor públic amb un expedient irreprotxable. La seva experiència amb consellers de color polític molt diferent així l'acredita. La resposta improvisada als carrers de Barcelona així que es va conèixer la detenció de Cuixart i Sànchez, amb cotxes tocant els seus clàxons i el retorn de les cassolades fan evident la indignació d'un ampli sector de la ciutadania davant d'una mesura que el govern espanyol a través del fiscal hauria d'haver evitat. A Espanya hi torna a haver presos polítics.