El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha anunciat solemnement al Congrés dels Diputats que presentarà abans d'aquest estiu un pla d'inversions tecnològiques i de reindustrialització per assolir una despesa en Defensa i Seguretat del 2% del PIB de l'Estat. Malgrat que aquest és un vell compromís del seu antecessor Mariano Rajoy en una cimera de l'OTAN del 2014, Sánchez ha esquivat la qüestió des que va arribar al govern el 2018, conscient de com costa casar el fet de ser un atlantista a Europa i dependre de Sumar, Podemos, Bildu o Esquerra Republicana a les Corts espanyoles. El líder socialista ha garantit als seus socis parlamentaris que aquest pla de rearmament no anirà acompanyat de retallades socials, i s'ha mostrat favorable a la creació d'un exèrcit europeu comú.
La puntada de peu que ha clavat Donald Trump al tauler de la política internacional ha tingut, sens dubte, el seu efecte, i avui, parlar de defensa, de rearmament i de seguretat ha deixat de ser una carpeta de la dreta, per molt que Alberto Núñez Feijóo provi de desmarcar-se de Sánchez també en aquest tema. El PP continua necessitant maduresa a l'hora d'assumir la seva posició en qüestions de política internacional i hauria de comportar-se com el que és, un soci important del Partit Popular Europeu. No tot pot ser política domèstica i dir el contrari del que defensa Sánchez per tenir una posició pròpia. Fins i tot Manuel Fraga o José María Aznar acordaven al segle passat coses de política internacional amb Felipe González.
Ressaltada —perquè és obligat— la incongruència del PP, l'espectacle del govern Sánchez amb posicions tan dispars i en tantes matèries comença a ser preocupant. D'un govern se n'espera cohesió i que resolgui les seves discrepàncies de portes endins. Se n'espera entre els que el formen —PSOE i Sumar— i d'alguna manera també entre els que li donen suport parlamentari. Ja que no és així. Sánchez ens ha acostumat a un esquema diferent que només el beneficia a ell. L'exemple de la proposició no de llei subscrita entre el PSOE i Junts per transferir les competències en immigració o l'acord entre Sánchez i Yolanda Díaz per reduir la jornada laborar a 37,5 hores setmanals en són dos bons exemples. Els socialistes tanquen un acord sense garantir-ne l'aprovació final, com si la cosa no anés amb ells. El segon dels casos encara crida més l'atenció, perquè el PSOE el que espera és que Junts i el PNB la facin descarrilar.
L'espectacle del govern Sánchez amb posicions tan dispars i en tantes matèries comença a ser preocupant
Això per no parlar d'un tema difícil i sempre negat per la mateixa separació de poders, com és la pressió al Tribunal Constitucional per a la llei d'amnistia i la seva constitucionalitat. Els socialistes han donat privadament totes les garanties que el resultat seriar favorable sense cap matís. Realment estan fent tot el possible? No quedaran serrells interpretables per part del Suprem? Tot plegat ja comença a estar a sobre de la taula i el PSOE sap perfectament que no pot acabar a mitges. Que no és gairebé tots. El rellotge d'aquesta darrera fase del TC ha començat a córrer, així com les possibles dates en què es pot conèixer la decisió i que els socialistes situen abans de les vacances d'estiu. Que ho vegin així o que els agradaria és una cosa que només saben ells, perquè, mentrestant, el TC es posa de perfil sabent una majoria dels seus membres, potser, que un nou estrall com el de la sentència de l'Estatut és quelcom que haurien d'evitar tant sí com no.