Sánchez no ha acceptat la seva minoria

Realment costa d'entendre com Pedro Sánchez s'ha equivocat tant en la presentació de la seva candidatura a la presidència del govern espanyol. Un discurs molt allunyat de la realitat política que li permet tornar a ser president i que per més que provi de capgirar-lo, el perseguirà durant el temps que romangui a la Moncloa. Li falten tants escons per tirar endavant la legislatura que, o bé es posa d'acord amb l'independentisme català, accepta el nou marc polític, baixa del pedestal en el qual està instal·lat i demostra empatia amb els socis que el voten, o el temps que duri serà un camí amb tants obstacles que, en algun moment, poden acabar sent insalvables. Sánchez sortirà aquest dijous investit, no hi ha dubte. Però també envestit. Tampoc no hi ha cap dubte. Fins i tot el seu somriure de primera hora de la tarda amb Feijóo va desaparèixer quan ja era de nit i el seu rostre era d'un vertigen contingut.

No recordo una investidura en la qual dos grups imprescindibles i amb una representació de 14 diputats fessin tants advertiments al candidat, Sánchez. En el cas de Rufián, en català i castellà, recordant-li que no té alternativa i que no se la jugui. Encara que, també és veritat, el portaveu d'ERC va dedicar més minuts de la seva intervenció al PP que al PSOE. La diputada de Junts Míriam Nogueras va utilitzar el seu temps a la tribuna per treure els colors a Sánchez, ficar-li la por al cos —"realment es veu capaç de complir el que ha firmat?"—, tractar amb menyspreu el candidat i obligar-lo a dir que el que hi havia entre el PSOE i Junts era una negociació i no un diàleg per solucionar el conflicte polític. El silenci de la cambra, més enllà que els diputats que no entenien el català anaven amb orellera com Pedro Sánchez, mentre va intervenir la diputada de Junts, es corresponia amb els punyals que llançava a l'aspirant. El president en funcions va passar com va poder el que sens dubte va ser un tràngol i li va contestar sense replicar-li, fins i tot una mica titubejant, una cosa poc habitual en un parlamentari tan experimentat, provant de passar com podia el mal moment. 

La jornada havia tingut els seus pros i els seus contres entre el PSOE i Junts pel to de la intervenció inicial de Sánchez durant el matí en referir-se a la llei d'amnistia. Com si desconegués la feina d'orfebreria que s'ha hagut de fer en l'exposició de motius i que conscientment o no va desmuntar en un tres i no res. No és l'amnistia una mesura de gràcia, com va dir en diverses ocasions, sinó una mesura legislativa. És una diferència important i, òbviament, tampoc no és un perdó. Em consta que els que han negociat durant setmanes els punts i les comes de l'exposició de motius i de la llei han mesurat cada una de les paraules perquè no acabés semblant el que Sánchez va dir que era.

Era molt fàcil llegir el que es diu en la justificació de la proposició de llei, però va optar per una versió light per satisfer la parròquia, oblidant que potser, només potser, molestava els que no són teus i els vots dels quals necessites. Vegem la diferència. Els tres primers paràgrafs del text entrat en el Congrés diu: "Tota amnistia es concep com una figura jurídica dirigida a exceptuar l'aplicació de normes plenament vigents, quan els actes que hagin estat declarats o estiguin tipificats com a delicte o determinants de qualsevol altre tipus de responsabilitat s'han produït en un context concret. Aquesta facultat legislativa es configura en l'ordenament com un mitjà adequat per abordar circumstàncies polítiques excepcionals que, al si d'un estat de dret, persegueix la consecució d'un interès general, com pot ser la necessitat de superar i encarrilar conflictes polítics i socials arrelats, en la recerca de la millora de la convivència i la cohesió social, així com d'una integració de les diverses sensibilitats polítiques. És, per tant, una institució que articula una decisió política mitjançant una llei aprovada pel Parlament com a expressió del paper atorgat per la Constitució a les Corts Generals, que s'erigeixen en l'òrgan encarregat de representar la sobirania popular en els poders constituïts i configurar lliurement la voluntat general a través de l'exercici de la potestat legislativa per les vies preestablertes".

La legislatura ha arrencat amb tensió al carrer, tensió amb l'oposició i tensió entre la majoria parlamentària que dona suport a Sánchez

Què va dir Sánchez a la tribuna? Coses com "impulsem l'amnistia perquè aquesta mesura de gràcia ens pot ajudar a superar la fractura que es va obrir l'1 d'octubre, a continuar apropant postures, i a persuadir molts catalans que Espanya és un bon país per a ells. Catalunya està a punt per al retrobament total i nosaltres hem de tenir el valor de fer un pas endavant". O "Aquesta amnistia beneficiarà moltes persones. Líders polítics les idees dels quals jo no comparteixo i les accions dels quals rebutjo. Però també ajudarà centenars de ciutadans que es van veure arrossegats pel procés. Inclosos policies i mossos que van patir les conseqüències d'una crisi política de la qual ningú no pot sentir-se orgullós; ni tan sols els qui mancàvem en aquell temps de responsabilitats de gestió". Per repetir: "Impulsem aquesta mesura de gràcia moguts per l'esperança fundada que ens ajudi a superar una crisi de la qual ningú no pot estar orgullós. Que contribueixi a millorar la convivència del nostre país i a canalitzar per una via més sana i pacífica les aspiracions polítiques d'uns i d'altres".

Aquesta situació va motivar fins i tot un cert debat a Junts sobre si no era millor abstenir-se en aquesta primera votació i donar-li el sí en una segona votació dissabte. No passarà, però la legislatura ha arrencat amb tensió al carrer, tensió amb l'oposició i tensió entre la majoria parlamentària que dona suport a Sánchez. Potser, massa tensions perquè tot surti bé. O, al revés. Seran capaços el PSOE i els independentistes de fer de la necessitat virtut? I no en el pla teòric sinó a la pràctica.