L'anunci de Pedro Sánchez a Televisió Espanyola que la taula de diàleg, negociació i acord es reunirà aquest dimecres a Barcelona i que "es trobarà" amb els seus representants permet pensar que, a més de reunir-se amb Pere Aragonès, el president del govern espanyol assistirà a la mateixa i, per tant, la presidirà, però també que no ho farà. L'ambigüitat de les seves paraules dona una idea de fins a qui punt ha hagut de ser tensa la tarda d'aquest dilluns entre Madrid i Barcelona i de la resistència del president espanyol a ser present a la taula.

La incògnita, a compte que no hi hagi algun detall significatiu no explicat, ha quedat aclarida, encara que Sánchez hagi volgut ressaltar a TVE que cal plantejar temes en la reunió en els quals les dues parts es puguin entendre i, com a exemple, hagi destacat que de les diferents carpetes i documents que li han anat lliurant Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra, primer a Mariano Rajoy i després a ell, hi pot haver acord en 44 dels 45 punts que contenen. En tots, menys en el del referèndum, sobre el qual va ser taxatiu: no, no i no.

Sembla difícil que en aquest context hi hagi marge per solucionar el conflicte entre Catalunya i Espanya. Pedro Sánchez es continua movent en els marges que té per no fer res i, alhora, presentar-se davant de la comunitat internacional com un governant amb altura de mires disposat a encarrilar el problema territorial més greu que té l'Estat. Tanmateix, la seva actuació és justament la contrària: no està per la recerca de cap solució, ni per la negociació, sinó per l'espectacle i el màrqueting. Cap voluntat de resoldre el conflicte, sinó una aposta clara per l'enquistament i la cronificació. Sánchez fa molt temps que no enganya ningú i ha posat les cartes a sobre de la taula: no hi ha res a parlar d'amnistia, referèndum i autodeterminació.

D'aquí la seva aposta per una delegació ministerial amb el perfil més baix possible. Una delegació mancada del mínim pes polític i formada per ministres de segona fila —excepte Félix Bolaños, el titular de Presidència- en la qual hi ha Yolanda Díaz (vicepresidenta, com a quota de Podemos), Miquel Iceta (ministre de Cultura i Esports), Manuel Castells (Universitats), Isabel Rodríguez (ministra de Política Territorial) i Raquel Sánchez (ministra de Transport). Una cuidada elecció entre ministres el departament dels quals té poc sentit (Cultura o Universitats), la responsable de temàtica autonòmica (Rodríguez) i la ministra de l'aeroport i inversions en infraestructures (Sánchez).

No cal ser gaire llest, i si hi ha cap dubte, n'hi ha prou amb anar al web de la Moncloa, on apareix com queden ordenats els ministres segons el protocol, per veure que els de pes real al govern no són a la delegació. Nadia Calviño (vicepresidenta primera i ministra d'Assumptes Econòmics i Transformació Digital), José Manuel Albares (ministre d'Afers Exteriors), Pilar Llop (ministra de Justícia), María Jesús Montero (ministra d'Hisenda) o Fernando Grande-Marlaska (ministre de l'Interior). Aquesta llista oferiria un perfil polític diferent i tindria tot el sentit: per parlar de repressió, els ministres de Justícia i Interior; per revertir l'històric dèficit fiscal, la ministra d'Hisenda; per desactivar la campanya de mentides d'Espanya a l'exterior, el ministre d'Exteriors, i així successivament. Amb Pedro Sánchez a la taula, esclar, com ja va fer amb el president Torra. No saludant els assistents com si fos una reina mare.