Sento aquestes setmanes parlar de la sequera a tota hora als nostres governants i als polítics en general i això, lluny de tranquil·litzar-me perquè algun il·lús pot arribar a pensar que ja se n'han conscienciat, em preocupa. Vol dir que la cosa és molt més alarmant del que diuen i que els ha sorprès distrets amb assumptes que poden tenir més llustre informatiu. Perquè, al final, en això que denominem el territori, sempre hi ha qui pensa que, al final, tampoc no hi ha tants vots i no desperta fins que el problema està entrant per la Diagonal i la Meridiana. Potser, ja estem en aquest punt i han vist que van tard. Que les advertències que els havien fet des de fa anys sectors amb interessos en moltes ocasions tan diferents com la pagesia, és a dir, els agricultors i ramaders, els col·legis professionals o les patronals, Unió de Pagesos o Agbar, l'empresa referent al sector de la gestió integral del cicle de l'aigua i del medi ambient, i que tan alegrement havien estat menyspreades, ja són aquí i les mesures encara estan pendents d'aprovar-se.

Perquè ningú amb coneixement de causa no pot pensar que el decret contra la sequera convalidat aquest dimecres al Parlament per a la seva tramitació com a projecte de llei, amb els únics vots dels 33 diputats d'Esquerra Republicana i un més d'un diputat no adscrit procedent de Vox, sigui una resposta apropiada per al problema plantejat. Els 79 vots dels diputats que s'han abstingut —PSC, Junts, En Comú Podem i la CUP— hauran de millorar el decret i donar una resposta realista a la gravetat actual. Segurament, si no hagués estat perquè a finals de mes hi ha convocada la cimera contra la sequera al Palau de la Generalitat, el decret hauria estat rebutjat per PSC i Junts fonamentalment per dues raons: la primacia del règim sancionador i la més que difusa obligació de col·laboració amb els ajuntaments. Això es corregirà en el tràmit parlamentari i s'hi ha compromès el Govern.

Però el més important, el canvi radicalment cultural que el país ha de fer davant del tema de la sequera per no estar pendents de si plou més o plou menys és planificar amb urgència les inversions necessàries per reutilitzar l'aigua, impulsant així l'aigua regenerada. No som un país ric i els recursos no són il·limitats. Però tampoc no som un país pobre condemnat a no poder lluitar contra res. És, com sempre, un tema de prioritats amb els recursos propis a l'hora de repartir un pressupost, de negociar amb encert, de perseverança i intel·ligència i de força política feta servir bé a l'hora d'exigir el que toca a Catalunya dels fons europeus Next Generation.

No és la primera vegada que Catalunya aborda en aquest segle una situació similar a l'actual. El 2008 va passar una cosa semblant, amb els embassaments en una situació semblant a l'actual, i encara que es van adoptar algunes mesures —dessaladores, fonamentalment— només es recorda la visita del conseller d'Iniciativa Francesc Baltasar al monestir de Montserrat per resar una pregària demanant que plogués, cosa que va passar. Algú devia pensar llavors que la pròxima sequera s'abordaria igual, perquè el que s'ha fet en els últims quinze anys des del Govern és poc, per fer servir un qualificatiu generós. Caldrà invertir i invertir molt en els propers anys si volem deixar de dependre de la pluja i donar una empenta de veritat a l'ús de l'aigua regenerada.

A començaments de març, el director de l'Agència Catalana de l'Aigua, Samuel Reyes, va reconèixer que es podia haver actuat abans contra la sequera, i, ara com ara, més de 200 ajuntaments apliquen mesures excepcionals per lluitar contra la sequera i més de 6 milions de catalans tenen un grau o un altre d'afectació. S'ha prohibit l'ús de l'aigua per a moltes coses després de gairebé 30 mesos de sequera. Els ciutadans que pateixen parcialment aquesta situació poden arribar a entendre-ho. Als afectats en la seva única manera de guanyar-se la vida se'ls haurà de compensar. Però al Govern caldrà exigir-li que es posi les piles, que consensuï i cooperi amb ajuntaments, ens locals i les companyies que poden aportar solucions. Perquè el temps se'ls està acabant.