Suposo que cada vegada que Pablo Iglesias veu en la televisió aquell vídeo en què, aprofitant la primera visita de Felip VI al Parlament Europeu, corria al seu encontre per guanyar protagonisme i entregar-li els DVD de la sèrie Joc de Trons, el mínim que pot pensar és que en política es pot ser ingenu, però no ximple. Iglesias va explicar que amb aquell regal pretenia que el Rei disposés d'alguna clau per entendre la política a Espanya. No sé en quina temporada de les vuit es va quedar Felip VI, ni tampoc amb quin d'aquells set regnes s'identifica, però sis anys després d'aquell gest amb què Iglesias pretenia trencar alguns clixés sobre el jove esquerrà producte del 15-M, el líder de Podemos sembla estar tornant al que també es va anomenar el moviment dels indignats. Amb el seu partit dins del govern de Pedro Sánchez, Iglesias ha passat de situar en el punt de mira primer el pare ―Joan Carles I― i ara el fill, a qui li ha retret que no hagi condemnat la violència feixista amb motiu de la campanya de Madrid.

Doncs esclar que calla Felip VI, ja que pel que sembla el feixisme no divideix les famílies espanyoles, ni és un perill per a la democràcia, ni és un atemptat a les llibertats. Perquè Vox és un partit constitucionalista espanyol, quan en altres llocs, com a Alemanya, simplement no hauria estat ni legalitzat. Quina Constitució té Espanya que pot donar cabuda a un partit com Vox i que persegueix de totes les maneres possibles l'independentisme català? No només judicialment, sinó també políticament i econòmicament. Iglesias viu en la seva pròpia carn una cosa que estava cantada: pel deep state anar contra l'independentisme català era una prova amb foc real de fins on s'estava disposat a arribar. Però no era, ni de bon tros, l'última estació.

L'anomenat constitucionalisme espanyol, i d'una manera molt especial la dreta espanyola, s'ha apoderat de conceptes com democràcia i llibertat i ha deixat fora del seu perímetre aquells que sí que defensen la democràcia i la llibertat. Pablo Iglesias viu en carn pròpia els estralls d'aquell pas al costat del poder polític l'octubre del 2017. En aquell moment, Mariano Rajoy va acceptar que el president del govern espanyol regnés i no governés i que Felip VI regnés i governés. No que fes les lleis, sinó una altra cosa més important, que el poder polític quedés desplaçat pel poder judicial i la cohabitació passés de ser entre el Palau de la Zarzuela i el Palau de la Moncloa a ser entre la Zarzuela i els titulars dels edificis ubicats a Marqués de la Ensenada ―la seu del Consell General del Poder Judicial― i la plaça de la Villa ―on hi ha el Tribunal Suprem―.

I Espanya està en aquests moments així. Amb un cap de l'Estat que troba protecció en la dreta extrema i amb un PSOE atrinxerat també en el règim del 78, i únicament obsessionat en com pot aguantar durant el màxim de temps possible el govern.