S'han complert aquest divendres, 27 d'abril, sis mesos de la Declaració d'Independència de Catalunya després d'una votació secreta celebrada al Parlament. Com tothom sap, una declaració que no es va fer efectiva i que va desembocar al cap de poques hores en el cessament del president i del Govern, la supressió de l'autonomia per la via del 155 i la diàspora del nucli dur de l'independentisme que ha estat encarcerat o ha escollit l'exili abans d'anar a la presó. Casualment, aquell 27 d'octubre també era divendres. Llavors s'enfilava un llarg i dur hivern i avui la primavera ha trastocat no poques anàlisis. Alguna cosa, tanmateix, no ha canviat, políticament parlant: l'independentisme continua sent la força motriu i majoritària de la política catalana. I l'única capaç de formar Govern.

Entre l'1 d'octubre —data del referèndum— i el 22 de maig —data límit per a l'elecció d'un nou president de la Generalitat, si no hi haurà noves eleccions a Catalunya— hauran passat 234 dies. Pel mig, una repressió impensable per la seva brutalitat, una "aturada de país" inimaginable per la seva dimensió, un discurs del Rei expulsant una part molt àmplia de la societat catalana, una orquestrada campanya del govern espanyol de deslocalització de les seus socials de les empreses de l'Ibex amb seu a Catalunya, pronòstics sempre incomplerts sobre el desastre més absolut per a l'economia catalana, la Declaració d'Independència, unes eleccions convocades per Mariano Rajoy i que van acabar amb una majoria absoluta independentista i la humiliació del PP, tres candidats a president de la Generalitat que l'Estat ha impedit d'investir, la humiliació de la justícia espanyola en el plànol internacional amb les euroordres en una certa via morta, començant per Alemanya, i l'interval polític actual, previ a l'elecció d'un president provisional i un Govern igualment provisional.

1-O, 27-O, 21-D i 24-M són les quatre dates que han de compondre la nova figura geomètrica de la política catalana. La fidelitat de l'1 d'octubre, la sobirania del Parlament el 27 d'octubre, el respecte a les urnes del 21 de desembre i el 22 de maig com a data límit per al nou Govern. Si les quatre dates tenen un fil conductor i no són elements escampats, la política catalana que es considera hereva de les grans mobilitzacions d'aquests anys té encara moltes pàgines per escriure.

La política avui canvia en dies i en setmanes. El diumenge 25 de març, quan el president Puigdemont va ser detingut a Alemanya, tot feia pensar en un final del camí. El 6 d'abril era posat en llibertat i avui controla el temps, el calendari i l'agenda de la política catalana. Mentre Espanya ha implosionat en el seu principal centre de poder, Madrid, la justícia i el Govern espanyol s'han embardissat en una batalla sobre la malversació, i el dossier judicial sobre Catalunya és, a ulls de cada vegada més gent, una causa general contra l'independentisme.

Amb encerts i errors, l'independentisme no és ni una força menor ni tampoc la imatge de la derrota. Hi ha partit i qui estigui cansat s'ha equivocat de país.