El Partit Nacionalista Basc (PNB) i el Partit Socialista d'Euskadi-Euskadiko Ezquerra (PSE-EE) acaben d'anunciar que han tancat un acord per facilitar la governabilitat a les institucions forals i locals del País Basc pel qual es donaran suport recíproc allà on això els garanteixi formar governs de coalició. Aquest pacte no és nou, si es té en compte que l'han anat subscrivint des del 2015. Però és enormement important, ja que el passat 28 de maig es va dibuixar al País Basc un escenari polític inèdit i radicalment diferent del del 2019. En aquells comicis, el PNB va ser primera força política amb prop de 400.000 vots i el 36%; Bildu, per la seva part, es va quedar en uns 280.000 vots i el 25%. Quatre anys després, les forces s'han igualat: el PNB ha registrat al voltant de 322.000 vots i el 32%, mentre que Bildu ha pujat als 300.000 vots i el 30%. Tot això, amb cinc punts menys de participació.

El PNB i Bildu, amb idèntiques estratègies des de la dreta i l'esquerra a Madrid, n'han tret rèdit polític i han sagnat els socialistes, que han perdut uns 20.000 vots. Una situació radicalment diferent de la de Catalunya, on el PSC ha conquerit la primera plaça en imposar-se en nombre de vots, i, amb això, ha recuperat una posició hegemònica de què no disposava des d'abans del procés. No hi ha gràfic que permeti ser optimista per a l'espai independentista en tantes i tantes ciutats si es deixa fora de l'anàlisi Barcelona. A la corona barcelonina els resultats obtinguts per l'independentisme són clamorosament dolents. Una mica millors però ridículs per a Esquerra, nefastos per a Junts, i es dona el cas que la CUP fins i tot en té un més que els juntaires si no s'inclou en el balanç la capital catalana. La formació anticapitalista puntua a Badalona (1), Sabadell (3), Rubí (2), Cerdanyola (2) i Barberà (1) mentre que els juntaires a Terrassa (2), Sabadell (2) i un al Prat de Llobregat, Cerdanyola, Mollet i Gavà. Esquerra arriba, en total, als 50 regidors.

Però tornem a la situació a Euskadi. La rapidesa del PNB i PSE a l'hora de tancar un acord expressa diverses coses. En primer lloc, la musculatura organitzativa dels penebistes per barrar el pas a Bildu. Passen els anys i segueix sent vàlida aquella màxima de fa dècades tantes i tantes vegades repetida per dirigents del partit que va fundar Sabino Arana: "Nosaltres amb Batasuna ens trobem al mig del carrer, ens saludem i, després, cada un per la seva vorera". Doncs això, les coalicions no es fan en clau nacional, sinó prioritzant interessos electorals i restant interlocució política i poder a una nova formació per més fort que truqui a la porta. Bildu, en aquest aspecte, és un problema tant per al PNB com per al PSE.

Hi ha una altra cosa també a ressenyar: el PNB ha vist en aquestes eleccions les orelles al llop. Mai no havia estat tan a prop de perdre la seva hegemonia al món nacionalista i, de fet, l'ha perduda a Àlaba per tres punts i a Guipúscoa per gairebé nou punts, una autèntica pallissa, sobretot tenint en compte que fa quatre anys va quedar al davant. Tanmateix, el ràpid moviment dels penebistes, avançant-se a qualsevol acord entre els socialistes i Bildu, evidencia que la sociovergència basca té pòsit i una salut de ferro. I que la formació dels Andoni Ortuzar, Itxaso Atutxa, Joseba Egibar i Aitor Aguirre, entre d'altres, continua conservant una habilitat enorme a l'hora de muscular en termes de poder. Bildu ha après molt sota la batuta d'Otegi —d'aquí ve la rendibilitat de la seva política a Madrid— però a Euskadi encara persisteixen molts temors i interessos perquè la situació dels últims quaranta anys —amb l'excepció del període Mayor Oreja, l'aliança PP-PSE-EE que va fer lehendakari el socialista Patxi López (2009-2012)— es mantingui fèrriament al mateix lloc.