No deixa de ser sorprenent el poc enrenou que hi ha hagut amb la notícia que el govern de PSOE i Podemos que encapçala Pedro Sánchez hagi decidit reformar la llei de seguretat nacional per introduir una modificació gens menor com és que es puguin posar a disposició de l'estat espanyol els ciutadans majors d'edat perquè puguin ser obligats a fer prestacions personals quan es declari a Espanya un estat de crisi. Deu ser la calor d'aquests dies de juliol que ha fet emmudir —o tenir un perfil baix— els partits independentistes davant d'una iniciativa tan perillosa, a més de forassenyada, que acaba sent una militarització de la ciutadania en tota regla, o potser és que esperen a reunir aquest dilluns les executives per expressar la seva oposició.
Sigui com sigui, la notícia és sorprenent i no vull ni pensar què hauria dit una formació com Podemos —del PSOE no m'atreveixo a aventurar la seva actitud, ja que darrerament és imprevisible— si la iniciativa hagués estat del que s'ha denominat el trifachito, una hipotètica aliança de govern entre el Partit Popular i Vox i les restes del naufragi de Ciutadans, si arribat el moment els queda algun diputat per sumar. L'autodenominat govern més progressista de la història sembla que s'ha deixat la brúixola a casa pel que fa a drets i llibertats, ja que la música d'aquesta llei sona a temps pretèrits i a quan va ser suprimit el servei militar obligatori. Potser algú ha pensat que no hi ha res millor que ser una mena de soldats d'Espanya a la reserva. Molt d'esquerres, realment, no ho sembla.
Però la política és sempre una capsa de sorpreses i un es pot dir Pedro Sánchez, presentar-se a les eleccions proclamant amb tota solemnitat que suprimirà la denominada llei mordassa i, tot seguit, oblidar-se del compromís, girar com un mitjó la promesa amb excuses de dificultats parlamentàries, i a través d'una altra llei —en aquest cas la de seguretat nacional— cridar a files tots els majors d'edat, intervenir empreses o, fins i tot, intervenir béns. Deu ser que la mobilització de l'independentisme per protestar contra allò que el perjudica ha passat a millor vida i que ara el que es porta és ser xupiguai i alçar la veu tan poc com sigui possible.
Des que han sortit —per sort— els presos polítics de les presons de Lledoners, Puig de les Basses i Was-Ras, hi ha un sentiment força generalitzat al món independentista de final de cicle. Els indults se sabia que un dia o altre arribarien i que la pressió internacional posaria prou arguments en forma d'ajuts europeus perquè Pedro Sánchez es quedés sense raons. Però el retorn dels exiliats i el final de la repressió segueixen un calendari judicial, i aquí el Suprem és l'únic que porta la batuta. I el govern espanyol ja ha dit que amnistia, referèndum i autodeterminació no seran objecte mai d'una negociació. No és que s'hagi d'avançar enmig de l'espessa selva amazònica, és que davant hi ha una muralla amb més quilòmetres que la xinesa.