Costa de creure, o no, el que aquest dimecres ha filtrat el Tribunal Suprem a l'agència Europa Press, en la seva primera reacció a la interlocutòria del Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) de divendres passat, que establia que és el procediment d'origen el que està suspès i, en conseqüència, Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí no poden ser detinguts. Diu el Suprem quatre coses realment sorprenents: que si trepitgen territori espanyol, seran detinguts; que el text fet públic és un extracte i que caldrà llegir la resolució completa; que Pablo Llarena respondrà tant al TGUE com a l'equip jurídic dels tres eurodiputats, sense pressa, quan l'hagi llegit, i, en una sorprenent advertència, que el dret espanyol no està sotmès a l'europeu.

Vaja, que aquell avís del TGUE des de Luxemburg que no li fessin un Polònia amb la legislació europea ―el mes d'octubre passat el tribunal constitucional d'aquell país va establir que la Unió Europea no té competències per avaluar la justícia polonesa i el seu funcionament, la qual cosa ha donat ales al govern per no sotmetre's a la legislació comunitària― ha servit, aparentment, de ben poca cosa quan ha travessat el Pirineu i ha arribat fins a Madrid. Veurem com posa negre sobre blanc el Suprem a la comunicació que redacti i enviï Llarena en aquesta cursa cap al precipici que fa temps que ha iniciat i fins quan pot mantenir el pols d'una situació que, evidentment, traspassa la frontera de la justícia fins a aterrar de ple en les relacions de la Comissió Europea amb Espanya.

Si el camí és una multa a Espanya d'un milió d'euros per dia per no implementar decisions de la justícia europea, algú haurà de carregar amb la sanció, molt més enllà que l'estat espanyol quedi alineat en el reduït pool de països on l'autarquia judicial i política supera el llindar del desacatament per apropar-se al que ja s'esdevé a Turquia o la mateixa Polònia. Crida també l'atenció que en ple segle XXI la lectura de les sentències en anglès per part dels magistrats del Suprem no sigui en temps real i hagin de passar per un equip de traductors, com si fóssim als anys cinquanta del segle passat. Algú els hauria de fer saber que així no es trasllada a Brussel·les la millor imatge del Suprem i que l'anglès dista molt de ser, per exemple, el xinès o el rus, i qualsevol empresa mitjana té avui al capdavant persones per a les quals l'anglès és, a aquests efectes, pràcticament el castellà. Potser, així s'entén la posició amb altres llengües oficials com el català si un acaba pensant que amb el castellà només s'arriba fins a la fi del món.

En qualsevol cas, serà interessant veure si aquesta filtració és simplement un globus sonda o és la posició final. Perquè el Suprem, més enllà d'aquesta actitud, aparentment decidida, de confrontació amb la justícia europea, no ho té fàcil. Mantenir-se en aquest carril de desacatament de les instàncies europees té un doble cost judicial i polític. El primer, l'alta magistratura espanyola, Constitucional, Suprem i Consell General del Poder Judicial, fa temps que el tenen assumit. Però i el ridícul polític? La palanca dels fons europeus potser acaba obrant miracles. No es pot ser un soci a temps parcial d'Europa i, a més, a Brussel·les no li interessa que s'escampi la idea que cadascun dels països pot fer el que vulgui amb la seva legislació.

També és comprensible que per Llarena rectificar no és fàcil, ja que se li desmunta tota l'arquitectura jurídica que ha construït. Però, de vegades, a l'hora d'elegir entre el dolent i el pitjor és millor decantar-se per la primera opció.