La decisió del Tribunal Constitucional acceptant el recurs del Partit Popular i dictant mesures cautelaríssimes sobre la reforma del Poder Judicial i la renovació exprés que afectava l'esmentat organisme suposa el desafiament institucional més gran entre poders a Espanya des del cop d'estat de 1981 protagonitzat per un grup de militars. El TC ha tirat pel dret i ha donat la raó en tot a la dreta i la ultradreta espanyola, consagrant una situació insòlita a les Corts com és la suspensió d'un debat parlamentari enmig de la seva celebració. Així, la reforma del Codi Penal va sortir aprovada del Congrés a finals de la passada setmana i aquest dijous havia de ser ratificada pel Senat, una cosa que, en principi no succeirà després de la rebolcada propiciada pel Constitucional al govern de Pedro Sánchez.

Serveix de més aviat poc que els catalans recordem que això ja va succeir a Catalunya, el 2017, en diverses ocasions arran del referèndum i de la declaració d'independència. També que invoquem la barbàrie del Constitucional no respectant la sobirania popular d'una Cambra legislativa. D'aquella pols vénen aquests fangs. Les aigües tèrboles d'aquella intromissió sota la bandera de la unitat d'Espanya havia de tenir conseqüències i és evident que ha estat així. Com passa sempre, la solució ara és molt més difícil ja que el camí fet tant pel Constitucional com pel Suprem han servit de preparació per al salt que ara s'ha produït. El clima creat fa cinc anys ha tret alguns complexos i és obvi que l'atreviment, i el suport absolut, que no s'oblidi, de la dreta però també de l'esquerra de llavors ha donat ales més que suficients per al salt a l'abisme que ara s'ha dut a terme.

El problema és: com es corregeix un Tribunal Constitucional esgarriat, que adopta decisions per majoria simple, amb dos membres recusats per tenir el mandat caducat i quan ells mateixos voten en contra de la seva recusació? S'ha plantejat des d'Unidas Podemos una paràlisi de la sol·licitud i obtenir d'Europa un pronunciament. El TC no ha fet gens de cas però reafirma la idea, molt assentada a Catalunya, que s'està produint una situació en molts òrgans sentenciadors, no només als tribunals, que obliga a trobar a Brussel·les una resposta d'equitat i de justícia que no es produeix en cap cas a Madrid. Tot això mentre augmenta el descrèdit d'Espanya a l'estranger i sense que això sembli preocupar el més mínim els que utilitzen espúriament banderes i conceptes per amagar les barbàries que s'estan cometent.

És obvi que l'estat espanyol s'endinsa en un camí desconegut amb una confrontació sense precedents entre el legislatiu i l'executiu d'una banda i el judicial i el Tribunal Constitucional per l'altra. L'admissió al TC del recurs del PP per sis magistrats —dos d'ells amb el mandat caducat— a cinc reflecteix el nivell de polarització de l'Estat i la irresponsable creació d'un clima guerracivilista. S'ha vist també que els mitjans de la dreta són molt superiors i que era cert que aquest govern no controlava des de fa molt temps els ressorts del poder. El Catalangate, per esmentar un últim exemple, va ser un cas clar d'això. O el bloqueig de tots els poders de l'estat per permetre una investigació del rei emèrit o, una mica més simple, crear una comissió d'investigació al Congrés dels Diputats. O el pols de la llei del només sí és sí amb la reducció de penes i la interpretació dels tribunals.