Dir a hores d'ara que la invasió d'Ucraïna per part de Rússia provoca inflació, augment de preus i rebaixa del creixement del PIB, que és el que ha fet Pedro Sánchez aquest dimecres al Congrés dels Diputats, és, sincerament, no dir gairebé res. Proposar una bateria de mesures econòmiques, moltes d'elles inconcretes, sobre el preu de l'energia, bé sigui sobre la gasolina o el rebut de la llum, obrir de nou el camí dels ERTO com durant la pandèmia, o plantejar línies de crèdit per als sectors afectats, no és un pla contra la crisi. Un pla és una altra cosa i, si no, que pregunti a les nombroses empreses afectades com han reavaluat la caiguda d'ingressos i el creixement desbocat de despesa. A tot estirar, suposa intentar per part del president del govern espanyol sortejar la malaltia, que és greu i profunda, i no només té a veure amb la pandèmia i la guerra, amb aspirines. I això, enmig d'una credibilitat dubtosa, ja que els pronòstics de fa un parell de setmanes de la vicepresidenta Nadia Calviño eren això, vaticinis desenfocats de la crua realitat que ha acabat arribant.

L'anunci, encara provisional, de la inflació interanual coneguda avui del 9,8% ―màgia de la política, Sánchez intenta contraprogramar al Congrés dels Diputats amb promeses que surten gratis i ocupen sempre sucosos i generosos titulars― ens retrotreu a l'any 1985. Fa 37 anys es pagava amb pessetes, Espanya firmava el tractat d'adhesió a la Unió Europea, es legalitzava parcialment l'avortament, manava Felipe González, Jordi Pujol tenia majoria absoluta a Catalunya, es van trobar els cossos sense vida de Lasa i Zabala, l'atur arribava a Espanya als tres milions, un 17%, i començava a entreveure's que acabaria sent un problema endèmic per a l'economia, i Paloma San Basilio cantava a Eurovisió La fiesta terminó. Un títol certament actual, per més que els últims a assabentar-se'n siguin alguns polítics.

Som davant d'una tempesta perfecta que ens farà un país més pobre de cop, perquè aquest gairebé deu per cent d'inflació, que no serà compensat amb un augment similar dels salaris, serà com si de cop les nòmines baixessin aquest percentatge. Ja es comencen a notar carències de subministraments de matèries primeres i, en espera que surtin dades del conjunt de l'eurozona, Espanya estarà entre els primers, si no el primer, en augment de la inflació. Perquè és cert que s'ha disparat a tot arreu, però no és igual el 6,1% a Alemanya que el 9,8% a Espanya. Veurem també com les previsions de creixement són reanalitzades clarament a la baixa, com ja ha fet el país germànic, que ha passat d'una previsió de creixement de 4,6% per a aquest any a una altra considerablement més petita de l'1,8%. Tot això en un marc d'incertesa que té la guerra com un assumpte important, però no l'únic.

Com deu estar la situació i la preocupació de la Moncloa que aquest dimecres el govern espanyol ha autoritzat, de manera excepcional i temporal, diu, que els supermercats puguin limitar als ciutadans la quantitat de productes que es poden comprar per evitar el desproveïment. No havia passat mai als comerços una mesura així, i això que hi ha hagut dures crisis econòmiques en els últims anys, encara que és cert que no han estat exactament com aquesta, i si a alguna cosa pot sonar a la població més gran, és a racionament, una paraula certament lletja. En el pla polític potser el més preocupant és que en crisis econòmiques anteriors, com la financera, la protesta es va canalitzar cap a moviments com el dels indignats i ara, si mirem les enquestes, és la ultradreta de Vox la que espera recollir l'onada de protesta popular.