Molt poques vegades, diria que en cap, no he hagut de deixar en un segon pla la celebració d'un títol de Lliga obtingut pel Futbol Club Barcelona perquè hi hagués un altre esdeveniment informatiu al voltant de la trobada que així ho exigís. I lamentablement, això és el que ha passat diumenge a la nit quan, a l'estadi de Cornellà, un grup de seguidors violents que fa temps que haurien de tenir prohibit l'accés a un partit de futbol, van rebentar la celebració de la plantilla blaugrana al terreny de joc. La invasió de camp no té justificació possible, ni la persecució als jugadors, ni les imatges obscenes de seguidors d'extrema dreta al terreny de joc, ni les mesures de seguretat adoptades, quan el que va succeir no era descartable. Però tampoc no té explicació el silenci dels responsables del Reial Club Deportiu Espanyol, que 24 hores després han fet tan sols un comunicat de deu línies, que encara no han publicat en el seu compte oficial de Twitter, sense cap disculpa i amb una explicació massa simplista atesa la gravetat dels incidents.

El fet que el club blanc-i-blau passi per un moment esportiu difícil no és excusa. Algú hauria d'haver donat la cara, ja que en un estadi de futbol no pot passar això d'aquest diumenge. Sota cap circumstància. Si l'Espanyol acaba descendint a segona divisió, serà per mèrits propis, una mala planificació esportiva i una propietat de l'empresa xinesa Rastar Group, que controla el 99,35% de les accions, i que no n'ha encertat ni una. Serà la primera vegada que només haurà estat capaç de mantenir-se en la màxima categoria dos anys després de l'ascens (2021) quan en les anteriors ocasions que havia perdut la primera divisió (en quatre més) la seva resistència havia estat més gran. Tot això és el que pot portar l'Espanyol a segona, no els tres punts d'aquest diumenge.

L'infern de Cornellà, que vam veure tots en directe per televisió, d'uns jugadors corrent cap al túnel de vestidor i amb por per la seva integritat física quan van detectar la invasió de camp, no és acceptable en cap situació. I, òbviament, la celebració al terreny de joc després d'aconseguir un anhelat títol de Lliga és plenament justificable. Com també entra dins del que és normal fer una rotllana de jugadors i staff tècnic al centre del camp. Els que consideren que uns minuts és una exageració i una provocació haurien de pensar abans que estem parlant d'esport i que la tensió de tota una temporada ho justifica plenament.

Dit això, la diferència entre el Barça i el segon classificat —catorze punts en aquests moments— i haver-se proclamat campió quan falten quatre jornades dona una idea del domini del club blaugrana en aquest campionat. El projecte esportiu de Xavi Hernández està encara en construcció i camina en paral·lel al lideratge en l'entitat que encara ha d'aconseguir el tècnic. Perquè aquest engranatge sigui el d'altres moments esportius gloriosos, serà necessari tenir paciència —una cosa que sempre falta al Barça—, un ambient positiu al vestidor i una comunió entre la directiva, començant pel seu president, i el tècnic de Terrassa. Perquè la situació econòmica del club continua sent molt delicada i serà un autèntic maldecap durant anys si no es vol que l'entitat no perdi la seva actual personalitat jurídica i es mantingui en mans dels socis.