És molt possible que el veritable sentit de les paraules del president de la Generalitat, Quim Torra, en les quals advertia d'una crisi del Govern al PDeCAT i Esquerra Republicana si voten al Congrés dels Diputats a favor dels pressupostos generals de l'Estat, tingués més a veure amb la seva continuïtat al càrrec que amb el cessament de consellers d'un o un altre partit. Amb la seva desautorització pública, vaja. Fet que el president català sentiria en primera persona si els dos partits independentistes validessin els comptes de l'estat espanyol sense una contrapartida política per part del govern de Pedro Sánchez que tingui a veure amb els dos temes candents de la legislatura catalana: un acord sobre el referèndum i una solució per als presos polítics i exiliats. La carpeta catalana, en resum.

Tot i que encara no fa vuit mesos de la seva arribada a la presidència, a Quim Torra el camí se li està fent llarg. Entre altres coses, perquè quan va acceptar el càrrec segurament tenia al cap un full de ruta diferent del que li ha tocat dur a terme i això ha fet que hagi notat la solitud del lloc molt més del que podia arribar a imaginar-se. Tant és així que, per a ell, renunciar al càrrec no seria fins i tot un problema d'índole personal. Potser és aquest el motiu que l'ha portat a fer un envit als partits independentistes que integren i sustenten el Govern en un moment en què la pressió des de Madrid perquè donin suport als comptes de l'Estat és alta i, a l'altre costat de la balança, no hi ha notícies sobre el referèndum. I, quant als presos, l'única que hi ha és la comunicació del Tribunal Suprem que els líders independentistes a presó provisional ja poden anar preparant-se per al seu trasllat a la capital espanyola a final de mes.

El cert és que la presidència de la Generalitat és, en els últims temps, una cadira incòmoda en excés. Aquest dimecres va fer tres anys de la renúncia d'Artur Mas, el "pas al costat" amb què va cedir el testimoni a Carles Puigdemont. El president a l'exili només va poder ser-ho una mica més de 21 mesos, fins que va ser cessat juntament amb el seu Govern per Mariano Rajoy. I Torra, que no té, ara per ara, cap altra data de caducitat que la que ell mateix es vulgui posar, perdrà en les properes setmanes o mesos la seva principal col·laboradora, la consellera de Presidència, Elsa Artadi, que farà el salt a l'Ajuntament de Barcelona. Un moviment que haurà de ser molt ben cobert per mantenir la coordinació que Artadi mantenia amb ERC, amb el govern espanyol i amb Puigdemont.

De poc o de res no van servir els comentaris d'Esquerra aconsellant prudència a Torra abans de vincular en públic crisi de govern i pressupostos. Entre altres coses, perquè els republicans defensen la seva autonomia en aquesta decisió i la del seu grup parlamentari en el Congrés i no volen estar-hi vinculats més enllà del que cosmèticament sigui raonable en una advertència de Torra. Els ultimàtums els carrega el diable com ja va poder comprovar el president el mes d'octubre passat, quan va exigir a Pedro Sánchez un acord concret sobre el referèndum abans del mes de novembre perquè els catalans poguessin exercir el seu dret a l'autodeterminació. Ara, amb els pressupostos de l'Estat, el president es troba en una zona igualment pantanosa.

Torra troba, en conseqüència, un suport moderat al Govern a l'oposició frontal i taxativa a Pedro Sánchez i una zona parlamentària distant a les Corts espanyoles, on ni el PDeCAT ni ERC no volen tancar encara totes les vies d'acord.