Ada Colau ja és història. Benvingut, Xavier Trias. Amb aquestes dues frases es resumeix una jornada electoral històrica a Barcelona en què el consistori de la capital catalana ha experimentat un tomb total posant fi a una etapa negra de vuit anys en què la ciutat s'ha anat fent petita i els problemes dels barcelonins cada vegada més grans amb Colau al capdavant de l'Ajuntament. Va arribar de males maneres el 2015, a cavall d'una campanya indigna contra Trias que ella va alimentar propagant falses acusacions de comptes a Suïssa. Va conservar la vara de comandament el 2019, després de perdre contra Ernest Maragall i maniobrant amb l'Upper Diagonal que disposava d'un candidat com Manuel Valls disposat a fer la feina bruta i passar de presentar-se com el garant contra l'alcaldessa a regalar-li els vots que necessitava. Era urgent que Colau perdés i posar punt final al declivi de Barcelona, i els barcelonins així ho han entès a les urnes.

La victòria de Xavier Trias té múltiples lectures i demostra fins a quin punt la gent volia un candidat que fes del sentit comú la seva principal basa. Trias ha fet una campanya a la manera antiga i en condicions gens fàcils: amb la gran majoria dels mitjans de comunicació en contra —uns, perquè era molt de Puigdemont i d'altres perquè n'era massa poc—; amb el seu partit distret, enfangat en el cas Laura Borràs i robant-li minuts de televisió i presentant-se com un convergent amb els pros i els contres que això comporta. La seva victòria per més de 17.000 vots respecte al segon i 2,6 punts percentuals és incontestable. No s'haurien d'intentar maniobres per desbancar-lo de l'alcaldia encara que la majoria de PSC-comuns i Esquerra és possible. Però seria per llogar-hi cadires que el partit d'Oriol Junqueras participés en una maniobra política d'aquest estil i més després del resultat que ha assolit en una nit electoral que, pel cap baix, es pot considerar més aviat pobre. En qualsevol cas, d'això se'n començarà a parlar a partir d'aquest dilluns.

Una última consideració quant a Junts per Catalunya: els alcaldes o candidats que han millorat els seus resultats han estat aquells que més defensen la cultura de govern, la seriositat i el pragmatisme, com ara Marc Castells a Igualada, Meritxell Roigé a Tortosa, Xavier Fonollosa a Martorell, Josep Maria Vallès a Sant Cugat o Laura Martínez a Vilassar de Mar. En canvi, el desastre ha estat absolut a Girona, amb l'exconsellera Gemma Geis com a candidata passant-li el PSC com un obús. O a Tarragona, amb Jordi Sendra en cinquena posició i superat per PP i Vox. A nivell simbòlic, el secretari d'organització de Junts, David Torrents, un home de Borràs que defensava un únic regidor a Badalona, la quarta ciutat de Catalunya, l'ha perdut en no assolir el 5%. Deixant Barcelona al marge, Junts no té regidors a la segona ciutat de Catalunya, l'Hospitalet de Llobregat. I, a la tercera, Terrassa, només en té dos. Així, és molt difícil ser el partit central de Catalunya. Alguns i algunes haurien de treure alguna lectura de tot això i no amagar-se després de l'èxit personal de Trias si volen treure el partit de la situació actual.

El gran èxit d'aquestes eleccions a Catalunya és, sens dubte, el del PSC, que obté còmodes resultats a Tarragona, Lleida i Girona que li atorgaran, segurament, l'alcaldia. Reforça el seu resultat al cinturó metropolità i, enmig dels mals resultats del PSOE a Espanya, els socialistes, de la mà de Salvador Illa, es converteixen en un fortí per a Pedro Sánchez. El PSC demostra també que la seva victòria a les passades eleccions catalanes no va ser flor d'un dia i que ERC i Junts són molt lluny de poder atrapar-lo en uns pròxims comicis autonòmics. Esquerra podrà esgrimir que ha guanyat en regidors a Catalunya però el PSC ha guanyat en vots amb Junts segon.

Esquerra ha obtingut uns mals resultats. Sense pal·liatius. Així ho ha reconegut el mateix Junqueras. La seva política d'ampliar la base a l'àrea metropolitana ha acabat sent un mirall trencat, ja que la distància entre ells i el PSC s'ha eixamplat en la majoria de municipis i s'ha confirmat que l'únic transvasament en aquestes ciutats és entre Junts i Esquerra. No n'hi ha més. El fracàs més gran per les expectatives que el partit hi havia dipositat, és el de Gabriel Rufián que tan sols ha millorat un regidor a Santa Coloma de Gramenet, passant de tres a quatre, i no podent evitar la majoria absoluta de la socialista Núria Parlon que, a més, l'ha ampliat.

El PP aconsegueix la majoria absoluta a Badalona de mans de Xavier García Albiol, que, en aquesta ocasió, no haurà d'estar pendent de pactes. La seva victòria és rotunda, ja que aconsegueix 18 regidors, quatre més de la majoria absoluta. El PP també millora a Barcelona, on Daniel Sirera dobla, de dos a quatre, una tònica que es repeteix a moltes ciutats. Al costat dels resultats del PP, la irrupció de Vox reflecteix una realitat tossuda però inqüestionable: la dreta extrema existeix i, en vista de les municipals, té una base sòlida per a les espanyoles de desembre. També la té el PSC després dels comicis locals d'aquest diumenge. Caldrà veure si Esquerra i Junts volen fer els deures o presentar-se a uns comicis tan transcendentals nus i sense opcions.