Ja té data: serà el proper 17 de novembre el dia que s'iniciarà el judici del Tribunal de Comptes contra els 35 excàrrecs dels governs d'Artur Mas i Carles Puigdemont per les despeses de l'1 d'Octubre i de la promoció exterior de Catalunya entre el 2011 i el 2017. Entre els polítics als qui se'ls demana per part de Societat Civil Catalana 5,3 milions d'euros —3,2 els reclama la Fiscalia— hi ha, a més dels dos expresidents, el llavors vicepresident Oriol Junqueras, diferents exconsellers en governs catalans d'aquells anys, i alts càrrecs del sottogoverno fins a arribar, en total, a 35 persones. Serà, si hi ha canvi de govern a Espanya, el primer judici a l'independentisme català amb el popular Alberto Núñez Feijóo a la Moncloa i qui sap si amb diversos ministres de la ultradreta de Vox.

Encara que el nou Tribunal de Comptes va rebaixar la petició econòmica que havien realitzat els seus antecessors, no ha estat sensible a una cosa que, en pura lògica, hauria pogut deixar sense efecte el judici: si la Generalitat no ha estat perjudicada, per què dur-lo a terme? És obvi que a part de les raons polítiques que es puguin assenyalar, no n'hi ha cap altra. El Tribunal de Comptes vol demostrar que allà segueix, que l'anomenada desjudicialització ha estat una estafa i que l'únic tangible d'aquests anys han estat els indults als presos polítics. Una cosa que, d'altra banda, ha creat una contradicció evident, ja que hi ha centenars de causes judicials en marxa que caminen per camins diferents del que va ser l'aprovació dels indults per part del govern espanyol. La modificació del Codi Penal quant a la sedició i la malversació no va acabar de complir les expectatives pel que fa a la malversació, ja que la interpretació del Tribunal Suprem va ser la més perjudicial per als independentistes.

Encara que el Tribunal de Comptes no és pròpiament un tribunal de justícia ordinària, com podrien ser el TSJC, l'Audiència Nacional o el Tribunal Suprem, servirà de termòmetre per conèixer el punt exacte de la persecució a l'independentisme català. No és una bona notícia que no s'hagi optat per prémer l'accelerador per part del TCu abans de les eleccions espanyoles del 23 de juliol —temps han tingut, ja que es jutgen fets esdevinguts entre el 2011 i el 2017— i s'hagi preferit esperar a una possible arribada de la dreta i la ultradreta al poder a Espanya. No seran aquests dos partits més sensibles que els socialistes que, encara que timorats, han fet passos que ni el PP ni Vox no haguessin fet mai, per exemple, en el cas dels indults.

El que veiem aquests dies a la constitució dels parlaments autonòmics, i aquí ens podem fixar, sobretot, en els del País Valencià i en les Illes Balears, és un retrocés evident en molts drets bàsics —en aquest aspecte és comú a aquells pactes assolits entre PP i Vox a la resta de l'Estat— però, d'una manera molt especial, un atac frontal contra els drets lingüístics. El català entrarà en una fase de retrocés oficial evident que afectarà l'ús social en establiments públics i el sistema educatiu. Tenint en compte que el català és el nervi de la nació i el que defineix la singularitat de Catalunya, s'ha d'engegar no un bloc independentista que detingui aquesta onada regressora, sinó alguna cosa molt més àmplia i molt més antiga com és la defensa de la nació catalana.

I els tribunals estan cridats a jugar un paper en tot això i veurem com els casos judicials que van a un ritme lent amb la hipòtesi d'un nou fiscal general de l'Estat alineat amb la dreta i la ultradreta van adquirint velocitat. I les condemnes, també. Perquè hi ha un Madrid que ha decidit que el terrorisme i l'independentisme van al mateix furgó i se'ls ha d'aplicar la mateixa legislació.