Per a la generació que va viure la dimissió de Richard Nixon l'agost de 1974 per l'escàndol del Watergate, la seva humiliant sortida de la Casa Blanca després que confirmés que el Senat dels Estats Units el destituiria si no deixava immediatament el càrrec, semblava que no hi hauria mai més una sortida més vergonyosa d'un president d'aquell país. Han hagut de transcórrer més de 46 anys perquè un altre president, en aquest cas no a través d'una dimissió sinó mitjançant un procés electoral, abandonés amb un deshonor encara més gran, bastant més gran, el càrrec de president dels Estats Units. Donald Trump ja és passat i des de fa unes quantes hores ha deixat de ser un perill ja que tots els poders que li conferia la seva condició han estat transferits a Joe Biden, que ja és oficialment el 46è president.

Molt poques vegades es produeix en la història d'un país la necessitat d'un canvi fins a importar molt més qui se'n va que qui arriba. Aquesta exigència, que ja es va expressar en la votació del passat 3 de novembre, ha augmentat fins a extrems indescriptibles en les últimes setmanes quan s'ha fet més evident que mai la roïndat de Donald Trump, portant el país a una divisió al caire de la col·lisió civil i arrossegant la imatge dels EUA després de l'assalt dels seus simpatitzants al Capitoli. El seu últim número circense de negar-se a realitzar una transmissió de poders al nou president, un incident que s'ha produït per primera vegada a la història, evidencia, a més de la megalomania del personatge que, si depèn d'ell, encara no ha escrit l'última ratlla de la seva biografia. La seva marxa, com tots els presidents per la porta del darrere de la Casa Blanca, on l'esperava l'helicòpter presidencial, ha estat una metàfora de la seva situació real: sol, sense discurs de comiat i sense cap mitjà nord-americà interessat en el que volia dir sinó tan sols preocupats a captar la instantània de l'adeu.

Perquè aquest serà el futur de Trump: el buit més absolut del sistema, de la classe política i de l'empresarial i, segurament, una sèrie de batalles legals sobre les seves responsabilitats polítiques dels últims temps molt centrades en els greus incidents del Capitoli. Nixon va obtenir l'indult complet i incondicional del seu substitut Gerald Ford al cap de poques hores de deixar el càrrec. Una cosa que, òbviament, no succeirà amb Trump i que el deixarà a mercè de la decisió dels jutges. I que molt bé pot acabar comportant-li la seva entrada a presó, una cosa a la qual s'haurà de dedicar a fons la legió d'advocats que té l'imperi empresarial del ja expresident.

L'arribada de Joe Biden és, per tant, des de molts aspectes una esperança. En primer lloc, de la distensió d'una societat confrontada, una cosa que portarà temps. També, que la voluntat dels ciutadans expressada a les urnes el passat 3 de novembre s'hagi pogut portar a bon port. Biden té per davant moltes carpetes que van més enllà de desactivar tots els incendis que havia pres el seu antecessor. Començant per la recuperació d'un país que necessitarà un esforç complementari al d'altres inicis de mandats presidencials a l'agenda de política interior, molt centrada en la crisi sanitària i econòmica. Començant per convèncer els seus compatriotes que cal girar com un mitjó la política de lluita contra el coronavirus de l'anterior administració, que ja ha deixat més de 400.000 morts, i que cal ajudar econòmicament els nord-americans que més ho necessiten. D'aquí el seu pla d'estímuls d'1,9 bilions de dòlars per als qui han perdut la feina per la Covid-19 i per a famílies amb pocs ingressos.

Però en política, ja se sap, l'esperança és el primer que es dilueix si no hi ha resultats.