La decisió del TSJC de suspendre la suspensió de les eleccions del 14 de febrer era una cosa previsible. Esperada pels que no ens dediquem a la política però en canvi analitzem, fins i tot amb una certa passió si es vol, la política i tot el que té a veure amb la política. Entenc que els juristes discrepessin i continuïn fent-ho sobre si el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya podia adoptar o no aquesta decisió o s'ha extralimitat. Ja els avanço que des de posicions molt respectables he escoltat una cosa i la contrària i, per tant, no entraré en aquest debat legal ja que tinc totes les de perdre. Aquest no era, ni ha estat mai, el rovell de l'ou de la qüestió.

Per a mi, des que el PSC va començar a especular amb un possible recurs a l'acord dels partits polítics de l'ajornament al 30 de maig la pregunta era una altra: en aquesta ocasió, la justícia quedarà al marge o es posarà el xandall i entrarà com un jugador més al terreny de joc? Amb aquesta pregunta, la resposta era relativament fàcil. Entrarà, s'arremangarà i acabarà sent l'objectiu de tots els focus. Què no farà un tribunal que va instar la inhabilitació del president Quim Torra per penjar una pancarta al balcó del Palau de la Generalitat? Amb apercebiments perquè la despengés, sí. Però una pancarta que va acabar despenjant.

A aquestes hores Catalunya es troba en els més absoluts llimbs electorals ja que ningú no es creu que els comicis acabin sent el 14 de febrer i seria del tot estúpid acabar deixant-les per al 30 de maig després d'organitzar l'enrenou que han muntat. Segurament, la partida sobre la suspensió ha acabat abans de començar i aquí sí que té una part de culpa el Govern en suspendre un decret de convocatòria per un altre sense data oficial d'eleccions. El 30 de maig era una data especulativa ja que la llei no permet convocar-les encara per a una data tan llunyana. També és probable que la motivació no estigués prou reforçada i els informes justificatius prou ben travats. Era assenyat i defensable l'ajornament però tècnicament s'estaven desconvocant les eleccions i, potser, això no estava prou motivat. Amb altres informes el resultat no hauria estat gaire diferent. Però en tot cas li ho han posat més fàcil al TSJC, que és una altra cosa.

La qüestió és ara com se surt d'aquest embolic d'entre totes les fórmules que hi ha a sobre de la taula. Manteniment del 14-F? Donar un termini d'unes quantes setmanes més per recuperar els dies que s'han perdut d'una maquinària reglada per llei per a qualsevol procés electoral? Mantenir el 30 de maig malgrat el que ara han fet? La lletra de la decisió sobre del recurs de la Sala presidida pel magistrat Javier Aguayo Mejía de la secció cinquena del Contenciós-Administratiu dona poques pistes, per no dir-ne cap. L'escrit, de fet, es limita a explicar amb un llenguatge enrevessat per al comú dels mortals que "ha d'adoptar-se la mesura de suspensió [del decret d'ajornament al 30 de maig] a causa d'urgència extraordinària, amb caràcter instrumental o procedimental., continuant el procés electoral convocat en tant se substancia aquesta peça amb l'agilitat més gran". Cosa que serà a partir del dijous 21 de gener des de les 10 del matí, que és quan ha establert el termini màxim perquè la Generalitat i la Fiscalia presentin les al·legacions que considerin convenients.

Si no diu res la lletra de la decisió del TSJC, quin camí escollirà? Potser en la seva insistència a ressaltar la puresa, sense intromissions ni paralitzacions, d'un procés electoral taxat per l'article 42 de la LOREG -Llei Orgàníca del Règim Electoral General- hi pot haver una mínima pista de quina és la seva posició en aquests moments. Un criteri jurídic ampli en el tribunal que s'ha danyat el procés electoral del decret 147/2020 de 21 de desembre de dissolució automàtica del Parlament -per absència d'un president que pogués fer-ho- i de convocatòria d'eleccions per al 14 de febrer i que, en conseqüència, toca partir de zero. I, a partir d'aquí, la calculadora. Si el termini comencés a comptar dimarts vinent, els 54 dies i, per tant, el dia de la jornada electoral, seria el 21 de març. No guanyaria ni el 14 de febrer ni el 30 de maig, seria el març, quan el PSC volia, i hi hauria prou temps per administrar les dues dosis de la vacuna als membres de les meses electorals.

I les xifres de la Covid-19? Haurien de ser millors que al febrer encara que el Govern opina que pitjors que al maig. Però el calendari electoral, com el 2017, torna a ser lluny de l'abast del Govern. I això, es miri com es miri, és un problema. I dels grans.