Reconeguem-ho: segurament, la política catalana és juntament amb la italiana la que circula per més tortuositats i fa moviments i girs més sorprenents, fins a provocar, en algunes ocasions, una certa sensació de fatiga. Mai no s'acaba res i tot és susceptible de ser inestable fins a l'últim minut. Superat, amb èxit evident, pel perfil de la persona escollida, el quart candidat a la investidura a la presidència de la Generalitat, les quatre abstencions de la CUP promeses i que ja es van produir a la sessió parlamentària que havia de triar president al conseller Jordi Turull apareixen ara en uns aparents llimbs polítics. Serà abstenció o serà no?, s'interrogaven aquest divendres tots els mitjans de comunicació. Sense cap resposta segura, la CUP ha guanyat la seva primera batalla de la legislatura: els quatre vots d'ara valen tant com els deu que tenia el 2016. No seré jo qui asseguri el que farà la CUP dilluns —perquè en la primera sessió d'aquest dissabte no han donat pistes que s'hagin de moure de l'abstenció— i, a hores d'ara, que ells entenen com pressing CUP em produeix una certa fatiga.

Em fascina en canvi la reacció que s'ha produït a Madrid davant de la designació de Quim Torra. També, entre l'espanyolisme militant d'aquí i d'allà. El que es presenta així i el que indissimuladament no ho fa. Tant li fa. És que algú s'imaginava que el president Carles Puigdemont es desplaçaria de les coordenades polítiques que han marcat la seva presidència i que són, en síntesi, 1 d'octubre, república i 21 de desembre? Però no hi ha ningú entre els viatjants d'interessos entre Barcelona i Madrid que tingui accés a una informació mínimament fiable? El Madrid polític, mediàtic i empresarial és clar que volia una cosa diferent a partir del que se'ls havia explicat —i qui sap si encara ho pot obtenir— però no seria amb la complicitat de Puigdemont.

El candidat Quim Torra pronunciarà el seu discurs d'investidura sense els vots assegurats per a la seva elecció. És un esperó i també una oportunitat. El seu principal i únic objectiu no ha de ser cap altre que intentar que els 65 no —Cs, PSC, Catalunya a Comú i PP— que ja té segurs no augmentin. Un de sol malmetria la investidura en la transcendental votació de dilluns. Llegint alguns diaris de Madrid aquest divendres i escoltant alguns grups parlamentaris catalans fins i tot semblava com si ja trobessin a faltar Puigdemont. La història es repeteix, en part. Van voler apartar Mas al preu que fos i han acabat desitjant que estigués ell i no Puigdemont. Han volgut destrossar Puigdemont i saltar-se totes les regles democràtiques perquè hi hagués un candidat diferent i sense processos judicials i ja no els serveix abans de començar.

I, tot això, quan just ara comencen a veure el perill del duo Puigdemont-Torra. Perquè darrere de l'explosió dialèctica sobre si és un president titella, només explicable des de la ignorància de la trajectòria de l'aspirant, hi ha el veritable problema per a l'espanyolisme: l'independentisme ni desmunta res, ni està en retirada.