"Encaixem les penes de presó que ens esperen com una denúncia de la situació que viu la democràcia a l'Estat espanyol i com un crit a favor de la llibertat del nostre poble". Amb aquesta frase acaba el comunicat que ha fet públic el Govern de Carles Puigdemont des de Brussel·les, hores abans que tots els membres de l'executiu català, començant pel seu president, hagin estat citats com a investigats per l'Audiència Nacional pels delictes de sedició, rebel·lió i malversació, que comporten penes de fins a 30 anys de presó. La democràcia espanyola viurà aquest dijous una situació insòlita i impensable a qualsevol altre país del nostre entorn. La negativa reiterada i constant a abordar com un conflicte polític les demandes majoritàries de Catalunya no es dilucidarà en una mesa de negociació, sinó als tribunals.

No és un moment qualsevol de les relacions entre Catalunya i Espanya. Ni serà una ferida que s'estronqui a curt termini. Ni a mitjà termini. Es tracta d'una ferida profunda que es pretén resoldre amb l'ús de la força —l'article 155, la repressió de l'1 d'octubre i l'actuació de la Fiscalia cal entendre'ls així—; el que no s'ha aconseguit mai a les urnes. Revertir la història de Catalunya en 55 dies amb l'anul·lació de l'autonomia, la coacció a funcionaris i mitjans de comunicació públics i la violació de drets individuals bàsics com els d'informació, comunicació entre particulars, i ja veurem si no s'incorporen a aquesta llista el de manifestació i la il·legalització de partits polítics o programes electorals.

La gravetat d'aquest temps present no permet a ningú amagar-se darrere de l'equidistància i obliga necessàriament a prendre partit. Som simplement i planerament davant d'un atropellament de drets polítics i individuals amb una certa aparença d'estat de dret. La manera com han estat citats els membres del Govern —al llarg d'aquest dimecres han anat rebent la citació per a dijous—, la seva indefensió jurídica, atès que els seus advocats han disposat només d'hores per preparar una mínima defensa, la fiança milionària de més de sis milions, per a la qual se'ls han concedit tres dies, són exemples prou eloqüents de tràmits administratius absolutament excepcionals.

No és estrany que en aquestes circumstàncies el Govern hagi decidit protegir-se amb l'única arma que té a l'abast: la denúncia internacional de la situació. D'aquí el fet que Puigdemont i quatre consellers —Toni Comín, Meritxell Borràs, Clara Ponsatí i Meritxell Serret— no es presentin aquest dijous a l'Audiència Nacional i esperin que es tramiti a les autoritats belgues una demanda d'extradició que durarà setmanes; segons algunes fonts, almenys dos mesos. Un temps preciós i que s'incardina amb les eleccions del 21 de desembre que ha convocat a Catalunya Mariano Rajoy a partir de les competències plenipotenciàries que li ha atorgat el Senat amb el suport del PSOE i de Ciutadans.

A partir de les 9 d'aquest dijous s'escriurà un capítol important de la història de Catalunya. L'ultim segle, deu dels dotze presidents de la Generalitat han patit en algun moment de la seva vida presó, exili o una condemna política per part dels tribunals. Des de Prat de la Riba el 1902, quan era director de La Veu de Catalunya. Només Pasqual Maragall i José Montilla queden fora d'aquesta llista. El Govern espanyol ha plantejat aquest judici com l'entrada d'uns delinqüents a la presó i la premsa, la ràdio i la televisió fa dies que fan mofa de tot això, buscant trencar la dignitat del Govern de Catalunya. Sense saber que això no es decideix ni en un titular, ni en un plató de televisió. No és tan fàcil. Ho van decidir les urnes.