Ha vingut el president del govern espanyol a Barcelona per participar a les jornades econòmiques que anualment celebra el Cercle d'Economia i ho ha fet en ple CatalanGate, ignorant l'escàndol de l'espionatge il·legal amb Pegasus a l'independentisme català. Pedro Sánchez ha pronunciat una d'aquestes frases grandiloqüents i buides que sempre li agrada sentir a l'unionisme local, sense importar-li el més mínim que ja hagi demostrat en múltiples ocasions que diu una cosa en públic i fa una altra cosa en privat: "El meu profund respecte per Catalunya, estimat president [Aragonès]. El meu respecte i consideració cap a la seva societat i cap a les seves institucions. I la meva ferma voluntat de continuar avançant en el diàleg, la negociació i l'acord". Abans, s'havien saludat a l'entrada de l'hotel Arts, on se celebraven les jornades, i havien conversat amb rostre seriós un parell de minuts. Va ser mentre esperaven l'arribada de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen.

La política té més que cap altra professió aquestes escenes obscenes. Com se saluda el cap de qui, des de la màxima responsabilitat del govern, t'ha espiat amb Pegasus i ha entrat il·legalment en la teva intimitat? De què es parla durant més de dos minuts amb el cap màxim dels espies, ja que reporten amb ell la ministra de Defensa i, arribat el cas, la directora del CNI? Es pot tenir una conversa franca, no diré amistosa, sinó productiva? Pots arribar a creure el que et diu i fer-li confiança? Hi ha un moment que guarda una certa similitud amb l'actual en les relacions entre un president del govern espanyol i un president de la Generalitat. Em refereixo, en primer lloc, a l'any 1984, quan es va produir la querella de Banca Catalana i que Jordi Pujol va jugar a la perfecció, responsabilitzant públicament Felipe González i portant al límit la ruptura de relacions. No seria fins a 1986 en què Pujol refaria les relacions amb aquella escena del mirall que havia caigut a terra i s'havia trencat en mil trossos. Hi havia dues possibilitats: recompondre'l i guardar-lo en un calaix o acabar de triturar-lo.

En aquest moment, es podria pensar que igual que Pujol va creure que anaven contra ell amb la querella de Catalana, el president Aragonès hauria de pensar que l'espionatge amb Pegasus del qual ha estat objecte és una declaració de guerra. No és un acte amistós, òbviament. Ni tampoc una badada d'algun espia que va per lliure. No ha succeït res de tot això. El CNI ha demanat autorització judicial per espiar Aragonès amb Pegasus al Tribunal Suprem, el jutge l'hi ha donat i s'ha obtingut un material, segurament polític, del qual, a més d'afectar la seva privacitat personal, se'n desconeix el contingut i l'ús que n'ha fet el govern espanyol. En aquest cas, som davant d'un fet d'una gravetat institucional enorme ja que el CNI s'ha fet responsable de l'espionatge en la comissió de secrets oficials del Congrés dels Diputats. Proclamar després d'això en públic i a Barcelona el seu profund respecte Catalunya és d'un cinisme enorme. Per no dir una mica més gruixut.

Són exigibles unes disculpes públiques, que encara no s'han produït. És necessari continuar insistint en la comissió d'investigació que ha estat rebutjada. És obligat que Europa conegui amb tots els ets i uts el que ha succeït a Espanya. Que a la investigació del laboratori Citizen Lab de la universitat de Toronto que ha posat sobre la taula l'espionatge més massiu conegut a Occident continuïn organismes internacionals denunciant el fet. Aquest divendres, el Consell d'Europa a través d'una de les seves seccions ja s'ha pronunciat críticament però l'independentisme ha d'intentar portar allà on pugui la seva denúncia.

També, assumir que les explicacions han de ser totals, no parcials. Els demòcrates van optar per la reforma en comptes de la ruptura als anys 70 i el resultat d'una mala transició s'està pagant ara, amb múltiples carpetes incloses la corrupció de la monarquia i l'Estat que ha de dir un dia i un altre dia que a Espanya hi ha una democràcia exemplar perquè ningú no s'ho creu. Amb les escoltes del Cesid també es va practicar la política d'uns quants cessaments i llançar el màxim de terra a sobre per no reformar els serveis d'espionatge i que no hi haguessin clavegueres al voltant del poder i campant al seu aire. Ara hi ha una nova oportunitat per democratitzar un estat que espia la dissidència política. Desaprofitar-la i fer un mer arranjament és tant com acceptar un espionatge permanent i no haver-ne après res.