Amb una eficàcia absoluta, capaç de realitzar el ple una vegada i una altra, el PNB ho ha tornat a fer. La greixada maquinària dels nacionalistes bascos ha tornat a arrencar del president del govern espanyol que l'Executiu de Vitòria recaptarà nous impostos que fins ara el lehendakai Ínigo Urkullu no gestionava. I així, amb la mateixa fórmula de sempre, el que era un no rotund a assistir a la conferència de presidents d'aquest divendres a Salamanca s'ha transformat en un sí potser no entusiasta, però un sí al cap i a la fi, que el que compta és la foto i la resta són històries.

Pedro Sánchez gairebé aconsegueix gairebé un ple al disset sinó fos perquè el president de la Generalitat, Pere Aragonès, li ha donat carbassa. Per la seva part, el PNB obtindrà més autonomia financera per a Euskadi després que la comissió mixta del concert econòmic hagi estat convocada per a aquest mateix dijous. I aixì, fins la propera.

No deixa de cridar l'atenció com una vegada i una altra els governs espanyol i basc juguen sempre la mateixa partida amb un resultat idèntic en cada situació. És cert que el nacionalisme basc no té ara per ara cap projecte independentista en marxa amb el que es confronti amb l'estat espanyol. Però el concert econòmic li atorga una vàlvula d'oxigen i d'autonomia financera impossible d'aconseguir per Catalunya si no compta amb un sistema de finançament similar.

Per si això no fos suficient hi ha l'asimetria dels bascos respecte a la resta d'autonomies i la simetria de Catalunya amb les altres quinze restants. Des de Catalunya no s'ha retret mai que el País Basc tingués el concert econòmic i tampoc no es pot criticar que en totes i cada una de les negociacions amb el govern espanyol s'acabin emportant el gat a l'aigua. Serà que negociant són millors i, en tot cas, cal felicitar-los.

Però també és veritat que qualsevol acord entre el govern basc i l'espanyol acaba tenint gairebé sempre un encaix al mapa polític mediàtic espanyol i, en canvi, qualsevol possible acord entre el govern espanyol i el català desencadena una campanya de greuges, moltes vegades inventats, que acaba tenint com a resultat un inviable cafè per a tothom. I això, més de quaranta anys després, és insuportable.