Per segon dia consecutiu, les escoles i instituts de Catalunya s'han vist alterats per la convocatòria d'una vaga de sis dies aquest mes de març, convocada pels sindicats, entre altres raons, per la modificació del calendari escolar i la sentència judicial que obliga a implementar obligatòriament el 25% de les classes en castellà. La vaga, lluny d'entrar en una via de solució, s'ha enquistat i no sembla que la Conselleria d'Educació i els convocants mantinguin un diàleg que faci pensar en una solució ràpida. Potser per això, els sindicats ja han elevat el tret de la persona amb què debatre les seves demandes i han demanat directament la mediació del president Pere Aragonès, del mateix partit que el conseller Josep Gonzàlez-Cambray, a qui aquest dilluns li han boicotejat la inauguració que havia de fer del Saló de l'Ensenyament.

Ho hem dit en més d'una ocasió: a Educació li ha faltat cintura a l'hora de negociar un acord amb els sindicats, que pot acabar imposant, però que ha d'assumir que tindrà un enorme desgast. El calendari escolar és una prioritat compartida per amplis sectors de la societat, però ni de bon tros no és una urgència. No és una mesura que per si sola arregli els problemes que arrossega l'educació i algú s'ha volgut passar de llest en un moment que l'esgotament dels professors és alt i el conjunt de la comunitat educativa encara arrossega els símptomes de la pandèmia, que ha tingut un enorme impacte sobre el professorat i que des de març del 2020 ha trastocat protocols escolars, classes presencials, assistència dels alumnes així com tancaments provisionals d'aules, baixes de professors pel coronavirus i un esgotament mental desconegut fins ara.

De tot plegat, l'administració no ha estat prou sensible, que ha traslladat l'aparença que res d'això no havia passat i el curs 2022-2023 era un curs més. El més mínim contacte amb els professors hauria aconsellat deixar un any de marge en el qual les coses haguessin tornat lentament al seu lloc, negociar sense tantes presses un canvi de calendari i situar-lo en el curs 2023-2024. Era gairebé de sentit comú, de la mateixa manera que no és el moment per abordar alguna mesura impopular amb el personal sanitari, a qui també se l'ha espremut al màxim amb la covid-19. Tot això, en política s'ha de saber i no s'ha de portar la negociació sobre el calendari al límit i dir en el minut zero que qualsevol canvi serà impossible.

Esclar que hi ha marge per a un acord, ja que la segona onada de vagues serà en l'última setmana de març i falten molts dies encara. El més preocupant és que si no es produeix una variació significativa per part de l'administració, la vaga pot enquistar-se amb noves convocatòries de mobilitzacions en una època tan complicada com és el final del curs escolar. Tot això en un moment en què molts docents parlen obertament de la necessitat de rebaixar la tensió i de la seva preocupació per la salut mental dels seus alumnes, una situació desconeguda i totalment nova per al professorat i que els falten eines per analitzar i corregir. Resumint: menys parlar de diàleg i molt més diàleg. Això és el que fa falta.