L'arxivament per part de l'Audiència Provincial de Barcelona de la causa del jutge Joaquín Aguirre, que establia uns vincles irreals de l'independentisme català amb Rússia i amb el règim de Vladímir Putin, suposa el final de tota una bogeria judicial. Amb l'excusa de la persecució a l'independentisme català, es va perpetrar en aquesta macrocausa, i són paraules de l'Audiència, un frau de llei que, si no hagués estat desactivat per una instància superior, hauria tingut conseqüències penals greus, ja que hi havia acusacions de traïció contra Carles Puigdemont i Artur Mas i molts altres fils per estirar i en els quals el jutge ha mirat d'involucrar tants independentistes com ha pogut.

La coneguda mediàticament com a trama russa era, en paraules d'Aguirre, la connexió de Putin amb el procés. Fins i tot, va assegurar en una entrevista que hi havia hagut una influència de Rússia sobre el procés d'independència de Catalunya, donant-li suport amb la finalitat que Moscou desestabilitzés primer la democràcia espanyola per després obrir-li la porta a infiltrar-se en totes les democràcies liberals de l'Europa occidental.

El discurs d'Aguirre es va fer creïble, en primer lloc, a través de la Fiscalia, que va donar-li carta d'autenticitat en justificar el que no era més que una invenció periodística, en la qual tan aviat apareixia que Putin va oferir 10.000 soldats russos a Puigdemont per fer de Catalunya un país com Suïssa com que Rússia estava disposada a pagar tot el deute català si esdevenia independent. No hi havia límit en la imaginació dels escrits del jutge Aguirre ni a les necessàries terminals mediàtiques sense les quals no hi hagués hagut el clima informatiu idoni per crear artificialment una causa que ha estat molts anys als mitjans i que ara queda arxivada definitivament. Els perseguits ja poden respirar tranquils, tot i que entremig han patit l'anomenada pena de telenotícies, tan en voga anys enrere, quan a les detencions primer hi acudien les càmeres de televisió i els mitjans amics i després, quan hi eren tots, arribava la policia. No tindran cap recompensa al mal infligit, ni tampoc recuperaran els diners que hagin hagut de gastar per a les seves defenses. Del seu aïllament reputacional, de la censura social, fa temps que es van recuperar, però les seqüeles mai no s'extingeixen del tot.

No hi havia límit en els escrits del jutge Aguirre ni a les necessàries terminals mediàtiques per crear artificialment una causa ara arxivada

I després hi ha els mitjans de comunicació i els adversaris polítics. Ai, els adversaris polítics! Ja se sap que tothom treu profit d'on pot i primer es tira la pedra i després s'amaga la mà. Més d'un hauria d'estar passant vergonya per comprar informació podrida i donar pàbul a fake news. Produeix un cert acalorament veure amb quina alegria es parla ara de lawfare o de boles en el cas de corrupció del PSOE i de la família de Pedro Sánchez, quan tot era silenci i acusacions —quan els gossos borden, alguna cosa senten, deien— en aquesta pulcra esquerra, que tan amagada estava quan la persecució dels independentistes era tan salvatge. I els mitjans de comunicació? I la televisió, la ràdio i els diaris que, en processó, parlaven d'un ultratge nacional? I no eren només de Madrid, a Barcelona també es podien llegir, amb un biaix de salvadors de la pàtria, professionals que creien a ulls clucs una història tan inversemblant.

El jutge Aguirre diu que es jubilarà al gener i ho farà sense honors després de la reprimenda soferta. Un dia es va vanagloriar en uns àudios que la llei d'amnistia s'havia tombat per ell i que al govern espanyol li quedaven dos telenotícies alemanys. Hauria estat prou causa per obrir-li un expedient, però ja se sap el que diu el refrany: "gos no menja gos", és a dir, que els qui pertanyen a un gremi o a un grup social tendeixen a evitar fer-se mal entre ells. Ningú millor que els jutges, que tenen tota l'autoritat i la força per procedir al seu lliure albir i, sovint, sense que ningú els pari els peus. De vegades, alguns actuen com una casta que té el més gran dels privilegis a què pot accedir un ésser humà, que no és res més que poder disposar de la llibertat d'un ciutadà. Per tant, d'aquí a unes setmanes, Aguirre seguirà el camí del jutge de l'Audiència Nacional Manuel García-Castellón. A casa seva tranquil·lament i explicant historietes, que d'això en saben un munt.