És molt probable que la vergonyosa renovació del Tribunal Constitucional sigui un dels actes més impúdics dels que ha dut a terme el Congrés dels Diputats en la present legislatura. L'elecció, a posta, d'una persona absolutament incapacitada i manifestament parcial per ser un dels membres del TC, simplement perquè així ho han acordat el PSOE i el Partit Popular, i, si no el pacte subscrit saltava fet miques pels quatre costats, no només deixa en mal lloc les dues formacions polítiques, que ja s'ho faran, sinó que trenca les costures entre el que és lícit fer i el que no s'hauria de fer mai.

El magistrat Enrique Arnaldo Alcubilla ha superat la votació del Congrés dels Diputats, mentre molts dels seus membres deien que votaven amb el nas tapat, recuperant així una famosa frase escrita pel periodista Indro Montanelli quan va recomanar als seus lectors, davant d'unes eleccions italianes que podia guanyar el PCI, que anessin a votar la Democràcia Cristiana encara que fos tapant-se el nas. Aquí, els que copiaven Montanelli, no era més que una manera de dir, -i lamento ser tan cru- que la disciplina de partit i el sou que perceben com a parlamentaris van molt per davant dels més elementals principis ètics.

Encara que molt s'ha parlat de la inconveniència que Arnaldo ocupés una butaca al TC, al final ha pesat més, com sempre, l'acord entre els partits que sustenten el règim del 78. S'ha dit i no amb sorna sinó amb la contundència que atorga el fet de parlar des de la tribuna d'oradors que així es garantia el normal funcionament de les institucions. ¡Però com nassos es pot proclamar que així es garanteix el normal funcionament de les institucions quan tu el que estàs fent és carregar-te el prestigi que hauria de tenir la Institució! El denunciable tripijoc entre els dos grans partits espanyols no havia de desembocar, en cap cas, en una minva del Tribunal Constitucional acabat d'elegir i que ja queda condemnat a futur en totes les decisions que pugui adoptar.

Fer les coses amb un mínim filtre de rigor, equanimitat i qualitat democràtica era més que necessari. Els onze diputats del PSOE i Podemos que van trencar la disciplina de vot no van fer cap altra cosa que treure els colors als seus companys d'escó. Algun dia caldrà repassar i fer una llista del nombre de gripaus que ha hagut de digerir, amb excuses diverses, una formació com Podemos que va venir per reformar la manera de fer política i ha acabat agafada a la mateixa malla d'interessos que deia denunciar. Sense els seus vots, res no hauria canviat ja que la majoria parlamentària entre PSOE i PP ho haguessin tirat endavant igualment.

Però amb un vot simbòlic i diferent, Podemos hauria estat al costat correcte de la història. Encara que sigui de la història del desacreditat Tribunal Constitucional.