Darrere dels discursos grandiloqüents contra Vox de totes les forces polítiques hi ha una realitat molt més crua i que ni PSOE, ni PP, ni Ciutadans, no estan disposats a assumir: siguin benvinguts els pactes per aïllar els ultradretans sempre que no sigui jo el perjudicat. A la constitució de la Mesa del Congrés dels Diputats hem tingut un clar exemple d'això i per aquesta escletxa s'ha colat el diputat de Vox, Ignacio Gil Lázaro. El PSOE ha volgut assegurar-se la vicepresidència primera per al seu diputat Alfonso Rodríguez Gómez de Celis —a més de la presidència per a Meritxell Batet— en comptes de deixar aquest càrrec en mans de la popular Ana Pastor i conformar-se amb la vicepresidència segona. Si ho hagués fet així, avui Vox no estaria a la Mesa del Congrés dels Diputats.

I un no pot menys que comparar què ha succeït en altres països quan s'han produït situacions amb alguna similitud. Per exemple, quan era fins i tot incipient a França el Front Nacional i la seva presidència l'ostentava Jean-Marie Le Pen. Estem parlant del 2002, i després d'una primera volta de les eleccions presidencials en què els dos aspirants que van passar el tall van ser Jacques Chirac i Le Pen, l'esquerra francesa va demanar el vot per a Chirac. Res no van obtenir a canvi, i un Chirac esmorteït va aconseguir un segon mandat que no va fer sinó ajornar novament les reformes que el país necessitava i que fins avui encara no ha realitzat. El cordó sanitari contra la ultradreta francesa va funcionar i funciona des d'aleshores i està fora de qualsevol debat partidista que es realitzi. Això, a Espanya, segurament seria impensable, vist que no són capaços de posar-se d'acord sobre la Mesa del Congrés!

Avui, demà i en els mesos successius tornarem a escoltar discursos sobre el desastre que suposa la presència de Vox a les institucions —i és veritat— però les paraules, al final, se les endú el vent i el que queda és el que els partits fan, no el que diuen. Serà, en part, perquè a Espanya moltes coses han perdut el rumb correcte. Per això no és estrany que ningú no se sorprengui que un fiscal com Javier Zaragoza, que ha portat el pes del judici de l'1-O al Tribunal Suprem, asseguri a un setmanari marroquí que el procés i el referèndum de l'1 d'octubre del 2017 han estat més perjudicials que el cop d'Estat del 23-F amb Milans del Bosch, Armada, Tejero i companyia al capdavant.

És certament sorprenent com poden comparar-se ambdós fets des de posicions judicials tan importants i com pot continuar defensant-se una cosa que els tribunals europeus ja van tombar amb les euroordres anteriors; quan el Suprem va descartar la rebel·lió, i les noves euroordres amb la sedició com a bandera tenen per davant un camí ple d'espines i que molt probablement no acabaran acceptant cap dels tribunals que les estudien. Però el que importa, també en això, és el que es diu. No el que es fa.