Quan Xavier Trias va acceptar, el 1981, incorporar-se a la Conselleria de Sanitat, que en aquell moment dirigia Josep Laporte, com a cap d'Assistència Hospitalària del Departament, tenia 35 anys i venia d'exercir com a pediatre els set anys anteriors a l'Hospital Vall d'Hebron. Era un trànsit amb data caducitat, com tot el que ha anat fent en la vida pública Trias des d'aquell 1981. Quaranta-tres anys després, ha recollit per segona vegada les seves coses de l'ajuntament de Barcelona i es retira definitivament. "No vull que em passi com a Biden", ha repetit aquests dies amb el seu caràcter afable i el seu especial do de gents, amb els quals es guanyava el respecte dels seus adversaris més dispars; i amb els qui, poc o molt, ha aconseguit en les quatre dècades de servidor públic trenar una certa relació. Només un se li ha resistit i no forma part d'aquesta orla de polítics per a qui Trias sempre té una frase o una paraula amable: José María Aznar. Amb l'expresident del govern espanyol va haver de negociar entre 2000 i 2004 durant la seva segona legislatura a la Moncloa i mai no li ha perdonat el menyspreu amb què el va tractar, una cosa que, atès el seu caràcter, va acabar tenint una gran importància.

Trias va ser alcalde entre el 2011 i el 2015 i va ser a la tercera oportunitat quan va aconseguir sortir-se'n, allà on havien fracassat il·lustres convergents com Ramon Trias Fargas, Josep Maria Cullell, Miquel Roca i Joaquim Molins. Hauria repetit mandat el 2015 si una vergonyosa campanya del Partit Popular i diversos mitjans de comunicació no haguessin posat en circulació que tenia diners a Suïssa, una cosa que era falsa, però que permetria a Ada Colau desbancar-lo per uns quants milers de vots. Trias va desatendre totes les maniobres dels despatxos per intentar mantenir el càrrec, va acceptar la derrota, i va recollir les seves coses del seu despatx municipal, amb la idea de tancar la seva etapa política. Però el destí va fer que el 2022 es tornés a recórrer a ell per guanyar Colau. Va acceptar el repte, convençut que tornaria a guanyar, quan el seu partit tenia més dubtes i es conformava inicialment amb estar a la batalla amb Colau i Collboni. Com a bon coneixedor de les pulsions ciutadanes, se'n va sortir amb la seva a les urnes i va guanyar. També va tancar un acord per governar amb Ernest Maragall. Però, en l'últim minut, PSC, Comuns i el PP li van barrar el pas.

Mai no es va produir la trucada de Trias a Feijóo, disposat a escoltar-lo, ni tampoc va acceptar repartir-se el mandat amb Collboni

Segurament, ha estat la seva decepció més gran en la vida pública, convençut que el PSC estava disposat a fer com ell el 2015. El seu convenciment era tal que va descartar, com molta gent li suggeria, parlar amb Alberto Núñez Feijóo, disposat a escoltar-lo si el trucava, ja que es coneixien de l'etapa de tots dos a Madrid i quan el gallec havia format part del Ministeri de Sanitat i Consum amb Romay Beccaría. Mai no es va produir aquesta trucada, com mai no va acceptar repartir-se el mandat amb Collboni. A diferència del 2015, en aquesta ocasió sí que durant un temps el seu enuig no ha estat petit i la seva irritació de fons amb els socialistes ha quedat com una cosa constant. Un exemple del seu tarannà i del reconeixement dels seus adversaris es reflecteix en la petició feta pel portaveu del grup de Trias per Barcelona, Jordi Martí, que se li atorgui la Medalla d'Or de Barcelona i l'assentiment dels diferents grups municipals.

O, per exemple, el seu fair play amb Ada Colau, la seva gran rival i la persona que el va fer tornar a la política amb l'objectiu de desplaçar-la de l'alcaldia. Trias, dirigint-se a Colau, va assenyalar que fins i tot començava a tenir-li afecte i simpatia, entre les rialles dels presents i l'acceptació de l'exalcaldessa. Fins i tot es va fondre en una abraçada amb Jaume Collboni, a qui havia recordat instants abans que havia pensat que la seva retirada no seria fins al 2027, ja que després de les eleccions el seu càlcul era esgotar tot el segon mandat. Amb 78 anys, Trias es jubila definitivament. O, almenys, això diu i això sembla. Encara que en política la paraula "definitiva" existeix moltes menys vegades del que sembla i del que es pot pensar. I menys en aquests temps, en els quals tot és molt més canviant del que un es pot arribar a imaginar.