No hi ha una manera més evident d'explicar la solitud del jutge Joaquín Aguirre en la seva inventiva sobre la suposada trama russa de suport a l'independentisme català que la manera en què el magistrat de l'Audiència Nacional Manuel García-Castellón ha despatxat l'assumpte del titular del jutjat número 1 de Barcelona. No hi ha indicis de la ingerència russa, només hi ha opinions. La cosa té certa gràcia si no fos perquè estem parlant d'un jutge que té a les mans decisions importants i que una vegada i una altra rep correctius a la seva actuació de l'Audiència de Barcelona o de la Fiscalia Anticorrupció, i que transforma les interlocutòries que dicta en una interminable novel·la de ficció, on res no s'ajusta a la realitat. Les dates no es corresponen i els fets encara menys. Tot tindria una importància relativa si no fos perquè qui ho fa és un jutge i que, a més, el seu objectiu últim és poder acusar el president a l'exili Carles Puigdemont i el president Artur Mas, entre altres, d'alta traïció.

García-Castellón, davant les peticions d'Aguirre, que li reclamava una investigació per part de la Comissaria General d'Informació de la policia espanyola, li ha notificat una resolució que va dictar el juliol del 2020 en la qual tancava una investigació sobre "un presumpte atac cibernètic ideat i perpetrat per persones afins al moviment independentista català i membres d'agències de la Federació Russa" per falta d'indicis i on assegura que "només hi ha opinions". El magistrat de l'Audiència Nacional no és un jutge ben vist per l'independentisme, ni de bon tros. De fet, alguns d'investigats en el cas Tsunami Democràtic l'acusen de liderar una investigació general contra l'independentisme català de manera irregular, com ara una exploració continuada des de fa set anys, iniciada el 2017 i amb peces fragmentades.

L'únic objectiu que té el jutge Aguirre és impedir que es puguin acollir a la llei d'amnistia basant-se en el nou delicte d'alta traïció

De fet, el jutge de l'Audiència Nacional manté oberta des d'octubre del 2019 la causa per Tsunami Democràtic, i el novembre passat va resoldre que hi ha indicis del delicte de terrorisme per a 12 persones, entre les quals Carles Puigdemont, de qui el Tribunal Suprem ha assumit la investigació per terrorisme, com també del diputat d'ERC Ruben Wagensberg per la seva condició d'aforat. Però tornem a Aguirre. Ha arribat el moment que el Consell General del Poder Judicial intervingui en el tema i hi posi punt final, ja que és del tot evident que l'únic objectiu que té és impedir que es puguin acollir a la llei d'amnistia basant-se en el nou delicte d'alta traïció. Aquí es troben delictes a la carta amb un únic objectiu, i si cal obrir peces separades, s'obren sense cap problema. També sense cap base.

No hi ha trama russa. No s'ha pogut provar res, ni demostrar. Però sí que hi ha una enorme literatura mediàtica. Fins i tot, s'ha arribat a publicar un llibre d'un periodista que resideix a Washington del diari ABC que en la seva sinopsi diu que "entorn de l'1 d'octubre de 2017, Barcelona es va convertir en un niu d'espies, de desinformació i de traïció". Sona atractiu, certament, i en un llibre es pot fer. Com ara preguntar-se, "fins a on estava disposat Vladímir Putin a portar la seva aliança amb els independentistes?". Però una instrucció judicial és una altra cosa. O hauria de ser una altra cosa. Amb molta raó, l'advocat Gonzalo Boye afirma que la resolució del jutge és il·legal i prevaricadora perquè desatén l'ordre de l'Audiència de Barcelona, del passat mes de maig passat, perquè Aguirre tanqués el cas Volhov, obert fa quatre anys. I prevaricadora, perquè no vol aplicar l'amnistia.